Tercer de Covid

Les escoles i instituts esperen ben aviat l’inici del tercer curs sota l’amenaça de la pandèmia. El primer, amb una estampida que d’un dia a l’altre va enviar professors i alumnes a casa, els va obligar a reinventar la docència, creant sobre la marxa un model d’educació no presencial. L’esforç va ser meritori, l’aprenentatge va oferir valuoses lliçons i es va salvar l’escolarització en ple confinament. Però es van mostrar els límits d’aquest format, i això va portar a revaloritzar els valors de la socialització a les aules.

En el segon curs es va prendre una decisió valenta. Excepte a la universitat, i parcialment en la secundària obligatòria, l’escola va obrir les portes. Altres països van ser molt més reticents a fer-ho, i els dubtes hi van ser presents, però l’experiència va ser un èxit. L’estratègia dels grups bombolla, amb una relació gairebé normalitzada al seu interior i tota la distància possible amb les altres bombolles de la mateixa escola, la ventilació dels espais i la rutina de confinament de grups i cribratge cada vegada que apareixia un contagi van funcionar. No només va ser possible superar el curs amb suficiència, sinó que l’escola es va convertir en un lloc més segur que altres àmbits de convivència i fins i tot va actuar en gran part com a mecanisme de rastreig, de detecció i aïllament de casos. L’escola no va ser un lloc de contagi, sinó tot el contrari. Tot això va ser possible gràcies a l’esforç dels professors, convertits en una extensió més del sistema de salut pública, i a un grau de responsabilitat d’alumnes i famílies pel qual molts no haurien apostat a priori. I gràcies també al desplegament de fins a 40.000 professors addicionals per facilitar la reorganització dels centres. 

El mes de maig es van començar a plantejar possibles mesures d’alleujament. I les comunitats més reticents a la despesa a l’escola pública, evidentment, també van començar a posar sobre la taula la possibilitat de desmantellar l’esforç fet en dotació de personal. Però la cinquena onada ho ha canviat tot. Ni sembla prudent aixecar les precaucions que van donar bon resultat en el curs passat, ni tampoc deixar els centres educatius sense els recursos addicionals que els van permetre adaptar-se. Comunitats i ministeri haurien d’estar d’acord en això en la reunió que mantindran demà per coordinar les mesures a prendre en el nou curs escolar. I les famílies haurien d’accelerar la vacunació dels adolescents, que ha avançat a un ritme important però insuficient durant l’estiu. 

És cert que gran part dels escolars de secundària estaran vacunats. Però ni un nombre suficient disposarà de la pauta completa a temps, almenys durant el primer trimestre, ni els alumnes de 12 anys de primer d’ESO tenen encara la possibilitat de vacunar-se, ni tampoc els de primària. Amb això n’hi hauria d’haver prou per decidir, per simple prudència, mantenir els recursos, precaucions i organització del curs anterior. Com a mínim. A un costat de la balança hi ha l’extensió de la població vacunada, que inclina a l’optimisme. A l’altre, un augment en la capacitat de contagi de la variant delta, davant la qual encara no s’ha comprovat si els protocols anteriors als centres escolars són suficients, si afectarà més els menors i el fet que gran part de la població escolar ve d’un estiu en què s’ha relaxat notablement i amb una incidència del virus que no té res a veure amb la del final de curs. L’escola ha d’estar preparada per a aquesta prova.