Tornar al partit

Però el resultat a Andalusia no va ser aquest. Al contrari, el que va passar aquell 13 de juny va reforçar encara més el líder socialista al si de la seva organització –hi ha crítics que l’acusen de cesarisme– i li va permetre afrontar un mes després una remodelació del Govern central amb què ha mirat de suturar les ferides internes. Excepte el totpoderós exdirector del Gabinet de Presidència Iván Redondo, els qui van sortir del Govern central eren dirigents destacats del PSOE que van estar amb Sánchez a les barricades internes quan va haver de bregar-se no només amb la llavors baronessa andalusa, sinó també amb la plana major dels notables del ‘felipisme’, i també del ‘zapaterisme’, que va derrotar amb el recolzament massiu de les bases.

Ara, amb el panorama de l’oposició interna espaiós, el president ha recuperat alguns valors del partit que en aquelles primàries no van ser al seu costat. Semblava que aquesta era una bretxa que no es podria tancar mai. I potser és cert que no s’hauria tancat si s’hagués mantingut l’anterior nucli dur del Govern central i, per descomptat, l’esmentat Redondo, que despertava recels a tots els fronts del partit. Però el fred Sanchez s’ha atorgat a si mateix la capacitat del perdó i ha recuperat alguns dissidents. Ha posat a dirigir el Gabinet de la Presidència del Govern central Óscar López, que va ser el cap de campanya de Patxi López, el tercer candidat en discòrdia aquell mes de maig del 2017, i ha anomenat almenys tres ministres, Isabel Rodríguez, Pilar Alegría i Diana Morant, que llavors es van decantar a favor de la candidata andalusa.

Ara que la pandèmia de la Covid-19 es va controlant amb la vacunació massiva i que la recuperació econòmica comença a agafar volada –tot i que prevalen crisis com la del preu de la llum o l’expulsió de menors a Ceuta, que afecten dos ministres, Ribera i Grande-Marlaska, que Sánchez no va tocar–, reconciliar el partit sembla que ha sigut també un dels objectius de la remodelació amb què ha pretès «recarregar les piles». Mentre que als seus primers governs es va envoltar només dels més fidels i de persones de rellevància alienes al PSOE, aquesta vegada ha girat la vista a l’interior de l’organització socialista per buscar ministres i per reforçar l’estructura partidista, que havia quedat com un erm, amb el voluntariós Santos Cerdán, ara secretari d’Organització en substitució de José Luis Ábalos, gairebé com a únic habitant de la seu federal de Ferraz. «Allà no hi ha res, ni un trist equip d’estudis», comentaven alguns dirigents.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Recuperar el partit no és només una necessitat emocional per estroncar ferides del passat, és una qüestió de transcendència estratègica per complir els objectius de Govern, per organitzar amb èxit el congrés de l’octubre, de què el PSOE hauria de sortir reforçat, però especialment per afrontar amb possibilitats de guanyar les futures cites electorals. Aquest objectiu de reforçar-se orgànicament és, al cap i a la fi, el que intenten fer també Unides Podem i els grups de l’oposició. El PP, per exemple, celebra una convenció a la tardor amb aquesta mateixa finalitat.

El PSOE no podia estar en repòs eternament perquè les ferides de les primàries del 2017 no s’han tancat encara. Menys encara de cara als comicis autonòmics i municipals del maig del 2023 i a les eleccions generals, que toquen la tardor d’aquell mateix any. Abordar aquests reptes electorals amb expectatives d’èxit és més fàcil amb un partit unit. I Sánchez sembla que se n’ha adonat.