Rèquiem pel Tribunal Constitucional

Malgrat això, passats els dies i recuperada la serenitat, es pot dir que quant al fons del cas el que va passar és que alguns magistrats es van centrar únicament a determinar si era una suspensió de la llibertat de circulació tancar amb pany i clau els ciutadans a casa seva permetent-los sortir només de manera imprescindible i de vegades arbitrària –¿recorden allò de sortir a passejar el gos?–, creant amb això un estat d’excepció de facto que superava els marges de l’estat d’alarma, propiciant molts excessos policials. Si el Govern –i el Parlament– haurien establert tocs de queda i haurien permès la circulació de persones de manera individual, ningú hauria pogut criticar els límits de l’estat d’alarma. Però al decretar una espècie d’arrest domiciliari generalitzat, probablement es van superar aquests límits tal com es van concebre en l’època d’aprovació de la Constitució, el 1978.

Però malgrat això, ¿s’hauria pogut salvar la constitucionalitat de l’estat d’alarma, evitant una absurda bufetada al Govern? Sens dubte, sí. El Tribunal Constitucional no és un censor, sinó un òrgan que ha de respectar la tasca del Parlament sempre que sigui possible, perquè és l’expressió de la voluntat popular, la nostra voluntat. I va resultar que el Parlament, el 2020 –no el 1978– es va passar mesos confirmant l’estat d’alarma, al principi fins i tot amb els vots dels que després, amb una simple intencionalitat política, van tenir la impudícia de recórrer-ho. Per tant, davant semblant reiteració de la voluntat popular lliurement expressada, es feia imprescindible intentar salvar la constitucionalitat del reial decret.

Per a això, els magistrats van haver d’haver fet un judici de la proporcionalitat de la mesura –així ho va suggerir encertadament la magistrada Balaguer–, avaluant si era necessària en vista dels estudis científics. Pot fins i tot que haguessin conclòs que no, perquè la majoria de països –amb millors xifres que Espanya– no van arribar a l’extrem del confinament estricte. Però després d’aquesta anàlisi haurien declarat la constitucionalitat del confinament d’aquells primers dos mesos justificant-la amb la incertesa científica d’aquells moments, explicant que en el futur han de ser menys bastes les possibles restriccions de la circulació per raons epidemiològiques.

Al contrari, el Tribunal Constitucional va declarar la inconstitucionalitat parcial del decret després de reconèixer que el confinament estricte va ser necessari (¿!), però que a Espanya una tancada semblant només pot obrar-se amb un estat d’excepció. I com que l’estat d’excepció no té res a veure amb una pandèmia, sinó més aviat amb la repressió policial per mantenir l’ordre públic, es va acabar afirmant que en el futur l’estat d’excepció serà adequat per lluitar contra pandèmies. Tal qual.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El futur aguaita noves sentències també políticament sensibles. Convé no callar davant l’amenaça, sinó denunciar la deriva del Tribunal per evitar el seu segur naufragi, com va fer el magistrat Xiol. El Tribunal Constitucional continuarà existint, perquè tot i que se n’anés a l’aigua amb aquesta sentència, és molt difícil reformar la Constitució per suprimir-lo, cosa que, per cert, és una opció vigent a molts països absolutament democràtics. Però tot i que existeixi, ningú mirarà cap a ell llevat de per intentar tripijocs polítics. Molt han d’esforçar-se els magistrats dels anys venidors per reflotar la nau.

Per això aquesta va ser l’última sentència del Tribunal Constitucional que coneixíem. Molt han de canviar les coses perquè les que vinguin a partir d’ara no semblin les d’un òrgan que creu viure sense saber que va morir, com cada vegada que, de forma desassenyada i reaccionària, ha deciditen contra de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans.