EL NOU BARÇA
Cordin-se els cinturons (II part)
Gerard Piqué en Twitch
Era el 16 d’agost del 2008, després d’haver conquerit el Gamper davant el Boca Juniors, i es va presentar el Barça 2008-2009.
Pep Guardiola es va adreçar al públic que omplia l’estadi: «Sabem que depèn de nosaltres que vingueu al Camp Nou. Vull que sapigueu que hi posarem tot el nostre esforç, treball i dedicació. Som davant un repte meravellós i el volem compartir amb vosaltres. Espero que vingueu a veure’ns i a animar-nos. És igual d’on sigueu: l’equip mai no us fallarà. No sé si guanyarem, però us dono la meva paraula d’honor que l’equip sempre s’esforçarà. Tampoc no prometo títols, però sí que lluitarem per aconseguir-los. Cordin-se els cinturons que ens ho passarem bé».
I ja subjectes, ben cordats, els cinturons, Guardiola va portar el Barça, el seu equip, les seves estrelles, la seva afició, a un vol supersònic que encara es recorda avui dia.
Tornar a somiar
Sé que m’hauria d’haver pres la temperatura abans de posar-me a teclejar aquest article. Potser estava per sobre dels 39, tot i que ja porto (69 anys en són molts) la doble vacuna. Ho dic perquè, equivocat o no (sí, segurament estic equivocat), no són comparables, ¡i tant que no!, ni tan sols els personatges, però les paraules del nou guru culer, del nou heroi d’aquesta dècada, Gerard Piqué, tenen alguna cosa (¿estic sonat, oi?, sí, ho estic) d’un ‘cordin-se els cinturons (II part)’.
La frase d’«aquest any ens divertirem», la d’«el vestidor està més unit que mai», la de «ve una generació de l’hòstia», la de «som una família», el fet que, de sobte, ¡boom!, ¡zas!, als dos dies de desaparèixer Leo Messi, el marit de Shakira es baixa el sou i els altres capitans mediten treure’s, regalar a Joan Laporta i al club, 124 dels premis extres que tenen als seus contractes suculents, que per a ells voldrien els 87.759.025 nens que han nascut aquest any fins a les 16.50 hores d’ahir, quan escrivia aquestes línies, és molt fort.
Gat amagat
Mirin, em coneixen una mica i saben que jo mai no he cregut els futbolistes, així que aquesta no serà la primera ni l’última vegada que dubti d’ells. Aquí hi ha gat amagat i mai no ens ho explicaran.
Resulta que en el pitjor moment de la història del Barça (i no em refereixo, no, que va, al deute de 1.350 milions d’euros, que això ho resol Laporta, ho va dir, en un parell d’anys, sinó a la sortida, per la porta del darrere, de Leo Messi, el millor jugador del món, de la història) no hi ha ni un indici de pena.
Notícies relacionadesL’únic que apreciem en el Barça és felicitat, explosió de joia, alegria, il·lusió, unitat, complicitat, victòries, golejades, festes, sopars de desenes de futbolistes, amb un compte final de milers d’euros... que paga Jordi Alba, que, deien, no es volia rebaixar la fitxa.
Jo ho sento, però em sembla que ells també volien que Leo marxés. Així que, sisplau, cordin-se els cinturons.
