Feminisme Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Sobre sororitat i l’autocura

M’escriuen desenes de missatges exigint «per sororitat» defensar dones només pel fet de ser-ho. No, perdonin, això no funciona així

3
Es llegeix en minuts
Sobre sororitat i l’autocura

Ayuntamiento de Viladecans

Arran del cas de Simone Biles, amb les enormes diferències que pot tenir amb les nostres vides, crec que som moltes les persones que hem reflexionat sobre la salut mental i, portat a la nostra escala, la necessitat de fer pauses i de respectar-se a una mateixa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquest cas m’ha fet tenir moltes converses amb companyes del moviment feminista. Moltes que em confessen que estan esgotades entre els seus temes personals, la jornada de treball i la dedicació al moviment. I alhora he detectat dinàmiques que no m’agraden. Hi deu haver qui hi estigui d’acord, jo no. I que no comptin amb mi per fer-ho.

La sororitat, com deia Marcela Lagarde, sempre l’he entès com la manera còmplice d’actuar entre dones amb un mateix propòsit. El que no és normal és que, d’un temps ençà, s’utilitzi aquesta paraula com a comodí per exercir pressió contra companyes davant les propostes que rebin.

M’escriuen desenes de missatges exigint «per sororitat» defensar dones només pel fet de ser-ho. No, perdonin, això no funciona així. Si aquestes dones no tenen el compromís de l’agenda feminista i venen a atacar-lo, no m’he d’unir als seus propòsits. Si una dona em diu que vol fer una cosa que, segons el meu parer, està malament, no m’he de veure en l’obligació de ser còmplice i companya. La sororitat dins del moviment té sentit si tenim clara l’agenda, les finalitats del feminisme i la meta, si no és un concepte que queda bonic com a literatura. L’excusa de la sororitat no pot fer-nos combregar amb rodes de molí.

I després, el cim de tot, és que et fiquin la pressió de la «sororitat» perquè accedeixis a conferències, presentacions, ajudes, redacció de capítols d’un llibre o qualsevol altre motiu relacionat amb la causa. Li dius, amb tota l’amabilitat del món, que no pots. Perquè tens la teva feina, tens altres esdeveniments abans compromesos... I en pocs minuts, quan no accepten la negativa, has d’explicar la teva vida personal al detall i ni tan sols així empatitzen amb tu. A mi m’han deixat de parlar un parell de «companyes» per aquest motiu.

Em comentava una amiga que fa dies va declinar una conferència per assumptes privats. La persona li va insistir que hi anés. Ella ho va tornar a rebutjar i la resposta que va tenir va ser la mateixa: la sororitat i que el compromís feminista és per sobre d’una mateixa. Per rematar li va retreure que havia comprat el seu llibre, com si això fos una patent de cors per haver de dir sí a tota proposta que arribi. Al final la meva companya es va sentir malament, va haver d’explicar que cuida uns pares dependents i tot i així tampoc va servir de res. Allà es va quedar ella, amb un debat intern entre culpa i ràbia, amb els dubtes de si estava sent bona feminista o no. 

Ja tenim prou risc a les nostres vides amb el masclisme perquè dins del feminisme hàgim de ser màrtirs. La falta d’empatia no es pot cobrir amb l’excusa de la «sororitat». Atabalar-nos i posar-nos entre l’espasa i la paret no és gens feminista. No podem tenir el do de la ubiqüitat i exigir. I no podem estar disponibles per a tot les 24 hores al dia.

Notícies relacionades

Utilitzem el feminisme en benefici també de la nostra salut mental, per alliberar-nos de culpes, no per tenir-ne altres de noves, sobrecarregar-nos i que ens generi ansietat. De vegades sembla que pel nostre compromís amb el feminisme se’ns obliga a atendre tothom, cobrint fins i tot la falta de mitjans públics que no arriben a totes les víctimes, tot i que això impliqui descuidar-nos. Jo he retardat aquest any visites mèdiques i revisions durant set mesos perquè deia que sí a tot per evitar confrontacions. Aprendre a dir no és una de les coses més difícils i el feminisme no pot utilitzar-se com a obligació. Som moltes, podem recolzar-nos i no passa res per fer pauses.

El compromís feminista ha de començar per nosaltres mateixes, si no estarem perdudes. Deia Audre Lorde que «les cures cap a mi mateixa no són autoindulgència, són autoconservació i són un acte de lluita política». A veure si en lloc de llançar a les companyes el comodí de la «sororitat» quan vegem que no poden fer alguna cosa, empatitzem i els diem que l’autocura és també un mandat feminista. Per allò de portar a la pràctica el que diem en la teoria.

Temes:

Feminisme