Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Mals presagis a l’Afganistan
El final de la presència dels EUA reuneix tots els trets d’una derrota davant un enemic que no ha modificat res del seu programa
L’avanç imparable dels talibans a pocs dies que es consumi la retirada dels Estats Units de l’Afganistan justifica els pitjors presagis 20 anys després que els fonamentalistes islàmics fossin descavalcats del poder i s’obrís al país un procés constituent que és lluny d’haver-se consolidat. Quan el 31 d’agost deixi territori afganès l’últim soldat nord-americà, el Govern de Kabul es quedarà literalment sol davant el perill, sense més recursos militars que els seus propis mitjans i potser un recolzament discrecional de Washington en l’àmbit de la intel·ligència. O el que és el mateix, el règim promogut pels Estats Units i els seus aliats no tindrà els instruments de control de parts del territori –mai de tot– de què va disposar mentre es va mantenir la tutela d’Occident.
L’aliança dels líders mujahidins, dels senyors de la guerra locals i els grans cultivadors de cascall és bastant més sòlida, dinàmica i eficaç que la logística militar de l’Exèrcit afganès, incapaç de contrarestar tal aliança i defensar amb garanties capitals de província essencials. Alhora, la passivitat del Pakistan per l’auge dels santuaris talibans al seu territori facilita enormement una estratègia encaminada a liquidar o limitar al màxim el poder del president Ashraf Ghani Ahmadzai, que ha vist com la seva pretensió d’arribar a un pacte de coexistència pacífica amb els seus adversaris ha fracassat per complet. Una cosa que per cert era de preveure tenint en compte els precedents, la infructuosa recerca des dels dies de Hillary Clinton a la Secretaria d’Estat d’un líder talibà dialogant i fiable.
La victòria momentània dels Estats Units el 2001 va ser només un miratge. Apressats per concentrar mitjans i esforços en altres parts del globus que creu més determinants per defensar els seus interessos, el final de la presència nord-americana a l’Afganistan reuneix tots els trets d’una derrota. Amb les implicacions que aquesta realitat té a la regió i la seva potencial conversió en una àrea reforçada d’irradiació de la inestabilitat i el gihadisme com ho va ser en el passat a través de la presència d’Al-Qaida. Res és com fa dues dècades, però algunes constants han sobreviscut al disseny de la contrainsurgència fet pels Estats Units després de l’11-S.
La tornada dels talibans pot ser singularment anguniosa i retardatària per a la població sotmesa per una més que previsible victòria gihadista, total o molt àmplia, i en especial per a les dones. Res en el programa, objectius i comportament d’aquest moviment ha canviat des que van perdre el poder. La seva versió de l’islam, desarrelada del present, nega la presència de la dona en l’àmbit educatiu i qualsevol activitat pública, promou un sectarisme ideològic que exclou l’autonomia dels individus, imposa la xaria i cancel·la els drets humans. A més, la prèdica talibana encobreix la defensa d’interessos concrets, d’una manera d’entendre el poder que assegura abundants beneficis als senyors de la droga, amb un control del territori que fins i tot ha prevalgut en la fase expansiva de la presència dels Estats Units.
Tot a l’Afganistan indueix al pessimisme. L’acollida per part d’Occident de milers d’afganesos que van col·laborar amb les seves forces, moralment obligat, pot ser només l’inici d’una nova crisi de refugiats (si és que aconsegueixen escapar al setge que s’acosta) pel temor d’una sagnant revenja per part dels talibans.
