Opinió Anàlisi Interpretació de les notícies a partir d'uns fets comprovats, incloent-hi dades, així com interpretació de com pot evolucionar el tema partint d'esdeveniments passats.
Messi i la nostàlgia
No hi ha hagut en aquesta ciutat en els últims 20 anys cap altre faedor d’alegries com el crac argentí
Aquells que no combreguen amb la idea que el futbol és la més important de les coses menys importants, no entenen l’enrenou organitzat al voltant de la marxa de Leo Messi del Barça. No només no els cap al cap, sinó que molts es burlen del sofriment dels futbolers culers i hi ha qui fins i tot posa en dubte la sinceritat de les llàgrimes de l’argentí en el seu comiat. En justa correspondència per la sobresaturació d’atenció que genera el Barça quan guanya, en les derrotes es cobren amb escreix tant d’escàndol blaugrana. Porten a costa nostra un bon anyet, des del 2-8 fins al comiat de Messi, passant pel burofax, Lenglet en la seva mateixitat, la gambada de Mbappé i la visita del Granada al Camp Nou, només per citar algunes estacions del via crucis culer.
No entenen, per tant, que les llàgrimes de Messi en el comiat són les llàgrimes de tants i tants culers. Dels nens vestits amb les seves samarretes del 10, però també dels adults que entenem perfectament el que significa un deute de més de 400 milions i hipotecar el club, però que en el fons ens la bufa. La nostra part racional ho sap: no s’ha d’idolatrar ningú, no hi ha ningú imprescindible, aquests futbolistes cobren sous estratosfèrics, no és més que esport, no s’acaba el món perquè Messi jugui aquí o en un altre lloc. Alguns fins i tot els ho diem als nostres fills.
Però, en el fons, recordem: ¿on eres i qui eres en el Gamper en què Messi va irrompre? ¿Com era la teva vida quan el gol al Getafe? ¿Amb qui vas celebrar les Champions de Roma, Londres i Berlín? ¿Què feies quan va mostrar la samarreta al Bernabéu? ¿Amb qui vas compartir l’eufòria del 6-1 al PSG? El futbol és el material del qual estan fets els somnis quan ets petit. En realitat, quan resulta obvi que mai passaràs de ser un pelacanyes, el futbol és un dels materials amb els que estan fets els records. Els gols que en el seu moment van ser alegria, ben aviat es converteixen en nostàlgia. Per qui els va marcar, pel que van significar, per les persones amb qui els vas compartir però també per qui vas ser i ja no ets. Tres ciutats i tres països, la paternitat lluny de casa, una habitació d’hospital, anades, tornades i abandonaments. La vida ha fluït des del seu debut el 2003, i només Messi i la seva sorprenent capacitat per jugar al futbol vestit de blaugrana s’han mantingut invariables.
Notícies relacionadesEn aquest sentit, no hi ha hagut en aquesta ciutat cap altre faedor d’alegries com Messi en els últims 20 anys. Ni una màquina més afilada de generar records i, per tant, de crear nostàlgia a partir del no-res, només amb una pilota als peus.
És clar que entenc les llàgrimes de Messi. Com no fer-ho, el contrari seria negar 20 anys de vida.
