Ens quedarem sense reina

Però quan dic que són uns Jocs que mai van existir, malgrat ‘la màgia’ que van mostrar al món amb aquell globus terraqüi construït al seu cel per 1.824 drons ¡això va ser genial! ¡aquesta serà, ho sento (o no), la imatge d’aquest devaluat Tòquio 2020!, és perquè ja ‘The Times’, que, mira, es va equivocar, va anunciar el 22 de gener que «el Govern japonès reconeix, en privat, que els Jocs s’hauran de suspendre o ajornar-se per la pandèmia del coronavirus».

Hi va haver Jocs, sí

Però no, es van inaugurar, sense grans floritures ni novetats, això també ho vam patir des del sofà. No es van suspendre perquè, segons algunes de les fonts consultades per EL PERIÓDICO, les indemnitzacions que s’haurien hagut de pagar a grans patrocinadors i, sobretot, a les TV que van adquirir els drets, eren tan gegants que ni el Govern japonès, ni el COI, ni molt menys el Comitè Organitzador van voler afrontar un risc així i van preferir tirar ‘palante’. No tenien diners. I punt.

Són molts els que diuen que aquests Jocs, descafeïnats fins i tot en l’hora de visió a Europa, remuntaran el vol quan s’entri a l’estadi Olímpic i apareguin els atletes (de veritat). Jo, pel que estic veient, tinc els meus dubtes.

Crec més que el desastre, l’impacte Covid-19, la pandèmia, el caos ha afectat tot el món i no només els organitzadors, també al poble japonès que, per cert, es va manifestar contra el magne esdeveniment en nombre de 5.000 veïns al voltant de l’estadi la nit de la inauguració i ningú se’n va assabentar (¿això va ser censura?, bé, el que hauria passat a qualsevol altre país del món). Jo ho vaig saber perquè ho vaig llegir en una excel·lent crònica a Manoj Daswani en aquest diari.

Osaka+Biles, o sigui

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

No és per continuar mostrant la meva tristesa i desencant pel que estic veient (que consti que, amb el pas dels dies, m’animo, tot i que poc), però, per no tenir, no tindrem ni reina, tot i que encara ens queda la natació i l’atletisme. Les dues aspirants nominades a la corona, al tron, a la capa, ja han abandonat, no només l’escenari, sinó, potser, el país. I m’estic referint a la tennista japonesa Naomi Osaka, que va ser qui va encendre els Jocs que ella mateixa ha apagat de cop, i la gimnasta nord-americana Simone Biles, autèntica musa del món de l’esport, que, com Osaka, s’ha donat de baixa per estrès.

Al mateix temps que ens preocupem perquè pot morir un nen de 14 anys en un circuit (‘SuperHugo’ Millán), potser faríem bé a esbrinar perquè les millors del món, ¡les millors!, abandonen la competició al no poder suportar el pes de la fama, la glòria i l’exigència que els fiquem a sobre. Osaka («em dic a mi mateixa que hauria d’estar acostumada a aquesta pressió») ha prolongat la seva crisi emocional de Roland Garros i l’equilibrista Biles reconeix que «faig veure que la pressió no m’afecta, però ¡maleïda sigui!, de vegades és difícil». Difícil, no; impossible.