Malgrat tot, Jocs

Amb una cerimònia inaugural que ha enlluernat per la combinació del respecte per la tradició i l’exhibició de les últimes tecnologies, amb missatges explícits sobre la situació de crisi mundial i amb altes dosis de simbolisme, han començat els Jocs de la 32a Olimpíada a Tòquio, els més estranys i singulars de la història de l’olimpisme, els únics que s’han ajornat un any, els que han estat a punt d’una nova suspensió que aquesta vegada hauria sigut definitiva, com va passar amb els Jocs que no es van celebrar per culpa de les guerres mundials. El camí fins aquí ha sigut ardu i, alhora, els Jocs de Tòquio s’han volgut convertir, com va anunciar fa 18 mesos el llavors primer ministre Shinzo Abe, en «una llum al final del túnel, el triomf de la humanitat». 

El cert és que el fantasma del fracàs ha sobrevolat Tòquio fins a l’últim instant. Els Jocs que havien de servir com a demostració de l’empenta del país per sobreposar-se a la catàstrofe nuclear de Fukushima i que tenien el recolzament de la majoria de la població s’han convertit en un malson per als japonesos. La nominació en el seu moment va significar un reconeixement per a una nació ferida que tenia l’oportunitat de demostrar al món la seva capacitat organitzativa i tecnològica, en un paral·lelisme amb els Jocs de 1964, que van representar la irrupció del Japó modern, deixant enrere les empremtes de la guerra. Però les coses han canviat. Amb només un 15% de vacunats, amb els índexs més alts de la pandèmia en sis mesos, amb la declaració del quart estat d’emergència i l’enduriment de les mesures sanitàries, tres de cada quatre japonesos n’estan en contra de la celebració. 

En vista d’aquesta situació i en vista de demandes d’una part molt majoritària de la ciutadania per suspendre’ls, el Govern de Yoshihide Suga, d’acord amb el Comitè Olímpic Internacional (COI), que és l’organisme que pot decidir sobre l’esdeveniment, ha decidit mantenir els Jocs no només com una demostració de necessària normalitat, malgrat la falta d’espectadors, sinó especialment perquè una suspensió hauria portat abundants pèrdues milionàries i una intricada xarxa de demandes entre organitzadors, patrocinadors i televisions. N’hi hagi prou amb recordar que el 75% dels beneficis del COI procedeixen dels drets televisius. El caos fins i tot hauria fet perillar un moviment olímpic que ja viu des de fa anys una època convulsa. 

Malgrat tot, i de les últimes ensopegades de l’organització (amb dimissions d’última hora, a causa d’acusacions de masclisme, violència i supremacisme, d’alts mandataris o responsables), el simbolisme del retrobament i l’esperança presidirà uns Jocs que comencen amb la tristesa d’un estadi buit i són només un 20% dels esportistes desfilant, però també amb la remodelació del lema olímpic. ‘Més ràpids, més alts, més forts’, com sempre, però ara ‘units’. I també amb cessions d’un organisme com el COI, tan reticent a les novetats, perquè puguin expressar-se opinions polítiques abans dels esdeveniments esportius i amb la incorporació de conceptes com ‘inclusió’ i ‘igualtat’ en el jurament dels atletes. 

La millor notícia, el 8 d’agost, més enllà de medalles i èxits esportius, serà que els Jocs hagin arribat al final sense més contratemps. Hauran sigut silenciosos i estranys, però també hauran aportat una mica d’esperança a un món sobresaltat i en estat de xoc.