Aprendre a perdre, sí, ja

Ens avindrem des de la primera línia. És molt lloable, molt i, fins i tot, serveix d’exemple tot i que, potser, qui sap, ja arribem tard per a diverses generacions d’espanyols, que tothom, o molta gent, llanci el missatge que és molt bo aprendre a perdre. La variant del tradicional «l’important és participar».

He vist que fins i tot el gran Perico Delgado s’ha prestat a fer un vídeo sobre aquesta reflexió: aprendre a perdre. I allà recorda que ell ha corregut 11 Vueltas i ‘només’ n’ha guanyat dues, ha corregut 11 Tours i només n’ha guanyat un i, ¡escàndol!, ha estat en dos Giros i no n’ha guanyat cap. «¿On és el Prico campió, havent perdut tant?», es pregunta Delgado. «Per a molts, aquests serien els números d’un fracassat. Fins i tot es diria que soc el campió... de saber perdre».

Bonic vídeo, sí, i certa i gratificant reflexió ara que s’està corrent un Tour tremend en el qual, un tal Tadej Pogacar, que ja va arrasar, l’any passat, amb tan sols 21 anys, va decidir en la primera setmana de carrera que els 199 companys del pilot, de la ‘serp multicolor’, ja podien començar a barallar-se... per la segona plaça del podi i fins i tot per la tercera, ‘calaixos’ que sonen, diuen, a triomf, a glòria de la bona.

Luis Enrique i els nens

No fa gaires dies, veritat, al no menys triomfador Luis Enrique, al qual i hauria anat de primera (a ell i a tots, és clar) sortir vencedor d’aquella tanda de penals que donava accés a Espanya a la final de l’Eurocopa «Estic cansat de veure tornejos d’alevins o infantils plorant, no sé per què ploren. Cal començar a gestionar la derrota, felicitar el rival i ensenyar els nens que no es plora. El que cal fer és aixecar-se i felicitar el que ha guanyat». Més preciós encara, però al flamant projecte d’Unai Simón, Eric García, Pedri i Olmo li hauria anat de meravella plorar d’alegria.

Per descomptat que cal aprendre a perdre, a l’escola i a casa, molt més a casa, perquè en la vida es perd més que es guanya. Insisteixo, és aquesta una preciosa reflexió en la infància, difícil en la joventut, gairebé impossible en l’ésser adult.

Leo deixa de plorar

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

És important aprendre a perdre perquè això és pura educació i aixecar-te i felicitar el guanyador et fa fort. Però, quan parlem (i és el cas de Perico, de Luis Enrique, de Rafa Nadal ¡un altre exemple, aquest sí gairebé únic i líder!...) de l’esport d’elit, més que professional, de l’esport de megaudiències i milers de milions invertits (ja no parlo de passió, de devoció, d’entusiasme), no hi ha res com guanyar. Res recompensa com guanyar, ni tan sols guanyar-te la gent, com va fer la selecció de ‘Lucho’.

No li digui a Leo Messi, que porta tota la vida perdent amb l’Argentina, que aprengui a perdre perquè fins i tot el seu amic Neymar Jr. va mirar de derrotar-lo de nou, de fer-lo caure derrotat, de provocar-li l’últim mar de llàgrimes. Pot ser que sigui saníssim aprendre a perdre, però més sa és guanyar i saber administrar aquesta glòria. Contagiar-la.