La llum de l’entesa

Aquest any se celebra el centenari del seu naixement i Europa el recorda amb una rastellera d’actuacions de tots els estils musicals que estan tenint i tindran lloc durant el 2021 per la majoria de capitals, per moltes ciutats i fins i tot per bastants pobles. Té sentit perquè aquest continent va ser la seva casa d’acollida i a París va ser alumne de Nadia Boulanger, la dona que va formar tants músics tan rellevants i tan diversos: sense anar més lluny, va ser la mestra de composició de Quincy Jones.

¿El va marcar França, a Astor Piazzolla, el va influir viure a Roma? L’obra d’un artista no és la seva vida. No, no ho és, és un reflex de vegades del món i els seus esclats, o del món i les seves misèries, que poden ser, o no, també les seves. Però conèixer aquestes existències mai sobra i a mi em va encantar saber com va ser la seva relació amb Jeanne Moreau, amb qui va compartir una de les seves incursions al cine com a creador de bandes sonores. Per a ella i el seu debut com a directora l’argentí va compondre una meravella titulada ‘Suite Lumière’.

Va ser el 1975. Ella tenia 46 anys i ell, 53. Com a actriu, Jeanne Moreau ja no havia de demostrar-li res a ningú. Ell vivia a Itàlia, país on va néixer una de les companyes de repartiment de Moreau en aquesta cinta: una Lucía Bosé que intentava tornar al cine després del seu divorci de Luis Miguel Dominguín. ‘Lumière’ és una història d’actrius que parla de la llibertat de les dones, una reflexió amb què Moreau va fer cap enrere la seva vida. I no, tampoc aquesta obra val com a biografia de l’estrella gal·la, però també hi ha coses en ella que parlen de Moreau i d’una manera de pensar sobre si mateixa i les altres dones, una manera que contempla el lament i la culpa, però els transcendeix, i busca la llum. ‘La luz del entendimiento’, com cantava la Niña de los Peines, una llum que va saber captar Piazzolla a la perfecció. «Bandoneó, bandoneó, bandoneó», li va demanar ella, i ell l’hi va donar.

A la primera reunió que li va proposar, a Saint-Tropez, ell no hi va assistir. Així que l’escenari va haver de ser París unes setmanes després. Jeanne Moreau es va esforçar per convèncer-lo i el va portar a passejar pels Camps Elisis, van menjar en un restaurant de la Rue du Cirque i després va anar amb ell a diverses botigues de discos on l’actriu va regalar al tanguero un d’un altre heterodox: el violinista Jean-Luc Ponty.

¿Va passar alguna cosa entre vostès?, va preguntar a Piazzolla l’autor de les seves memòries, Natalio Gorin. «No soc un esportista de l’amor», va replicar ell, una mica molest perquè tothom donés per fet que havia, almenys, d’ que va acabar en una nit que van passar junts gairebé sencera i «només» escoltant música.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És clar que va passar alguna cosa entre ells. Com Moreau va explicar més tard, ella i el músic només es van veure un parell de vegades més en la vida. Cap va donar lloc ni to per a un petó, i això va generar certa decepció en l’entorn. Com si fos poc que de la primera cita sortís la que, almenys per a mi, és l’obra més rodona de Piazzolla. Sé que dir això és dir molt, sobretot tenint en compte que de les seves mans van sortir més de 3.000 composicions. Però ‘Soletat’, ‘Mort’, ‘Lumière’ i ‘L’evasió’, els quatre moviments que componen aquesta suite són bonics sols, i ho són encara més acompanyant Moreau, que en té prou amb els ulls per dir-ho tot en aquesta cinta.

En el segon moviment, el de la mort, s’escolta un toc-toc-toc constant: no és un error, ni un error de gravació, ni soroll vacu. Va ser l’afany de Piazzolla a recrear el bategar d’un cor. La mateixa llum, potser esperança, que es palpa al debut com a directora de Jeanne Moreau.