Llibres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Amb la boca ‘prestá’

Diu Carmen Camacho a ‘Deslengua’ que parla amb boca ‘prestá’, i quan diu parlar, vol dir veure, sentir, vibrar, pensar

3
Es llegeix en minuts
A1-121706093.jpg

A1-121706093.jpg / EPC_EXTERNAS

Diu Carmen Camacho a ‘Deslengua’ que parla amb boca ‘prestá’: la de la seva àvia Carmen i la de la seva tia Dolores, les dones que la van ensenyar a parlar. I quan diu parlar, vol dir veure, sentir, vibrar, pensar. Un parlar de casa, de dins, de sempre. Un parlar que li ha fet, no en tinc cap dubte, escriure com escriu: brillantment.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El seu llibre és compost de coples fetes a partir d’aquest material: «Que nada permanece / que todo huye / se pierde de sí mismo / quien de sí huye», sentencia l’autora acostant el mateix Heràclit fins al riu Víboras, el d’Alcaudete. Allà va néixer, a Jaén, dos anys abans que jo i a pocs quilòmetres d’on vaig passar part de la meva infància i la meva adolescència sencera. No la conec, però sé que perdonarà aquesta insolència d’acostar la seva vida a la meva com si em pertanyessin la seva escriptura, la seva àvia, la seva tia i les seves boques. Però és que em pertanyen: ho confirma la impossibilitat de llegir en veu alta tantes frases allà impreses que m’enceguen el coll.

Llegir-la m’ha recordat el dia que caminant per un altre món ple de coples, el del flamenc, vaig topar amb Sara Arguijo. Per al món és periodista, per a mi és vida. Quan la vaig conèixer, em vaig reconciliar a l’instant amb moltes de les coses d’una Andalusia de la que me’n vaig anar i a la qual avui torno sempre sense voler quedar-m’hi però molt en pau. Ella, és clar, va ser qui va posar a les meves mans aquest volum que ha editat Libros de la Herida.

Carmen parla amb boca ‘prestá’ i jo escric amb palpissos aliens. Ho sento en cada pulsació que aplico a les tecles. Les robo no només a les que vaig llegir, sinó també a les que vaig sentir i van sentir d’altres. Carmen, Sara, Raquel, la germana que vaig triar, com em va triar a mi, perquè també amb ella comparteixo aquest llenguatge privat que la gent menysprea perquè és popular i neix rimant. Sento un corrent entre nosaltres, un cabal, que no té res a veure amb el poble, ni amb oposar l’oliverar al ciment. Quant poder treu a l’acte de triar estar sempre triant. Quina riquesa la de poder estar de vegades només mirant, xiuxiuejant, sentint. Això és el luxe. Comparar, dubtar i, per què no, callar: no un tomàquet que fa olor de tomàquet.

Notícies relacionades

Al pati de casa meva també es xafardejava, com rere la finestra de l’habitació de costura on la meva àvia s’ocultava per passar llista de qui anava i qui faltava a cada seguici fúnebre que travessava el carrer. I així, sempre i sense variar, acabava el seu repàs: «A saber la davantera que el mort ens portarà». ¿Fatalista? Doncs a mi, la primera vegada que a l’escola em van parlar del ‘carpe diem’, em va semblar sentir la meva iaia dient allò. No tot a la seva boca era encert, però sentint-la vaig aprendre a entendre-la i, no sense dolor, a descartar-la. «La izquierda por la derecha / azúcar por sal marino / en el cajón de las medias / los paños de la cocina».

Tot el que s’expressa mor al dir-se menys nosaltres. Per això, tot i que llegir Camacho em fa plorar, vull utilitzar ara els meus dits per plasmar aquí una serrana que ella recorda: «Y así decía: no quiero entristecerme con alegrías».

Temes:

Llibres