Els ulls al melic

Agost a Madrid. Sí, jo soc de les que disfruta d’aquesta calma, la que no trobo als aeroports, estacions o platges atapeïdes de gent (aquest any més que mai o amb més ganes) ansiosa per fugir de la ciutat, de la vida quotidiana i els veïns. Però com canta C. Tangana amb Veneno, fins i tot les ximples tenim límit, i un dia al sortir al carrer, l’ensopiment d’agost no m’impedeix veure la realitat sense el vel de la xafogor. 

Així, després de moltes nits mirant-los sense veure’ls, m’hi acosto. Són nou, i cap a les 11 de la nit s’ajeuen davant una de les portes del Retiro. No em diuen els seus noms i jo no insisteixo: sé que per acreditar una font el primer és donar el nom, però jo soc nova a Madrid, no a la meva feina, i amb o sense calor sé des de fa moltíssim temps que hi ha coses que són indecents. Intento no ser-ho, i no m’hi sento, però acabo sent el que són sempre els privilegiats: invasiva. ¿A quin llit m’acostaria sense avisar i amb aquest desvergonyiment?

Com ho porten, pregunto, aquests dies en què la calor no ha donat treva. El meu interès provoca els seus somriures, algun riure i que parlin entre ells en el seu idioma i no amb mi. Només un, potser el més gran tot i que és difícil dir-ho, assenyala les ampolles d’aigua i respon: «Aquí bé». Contesta fent uns escarafalls amb la mà, com invocant l’aire que surt d’un parc enorme ple de fonts i clorofil·la que fins i tot aquelles nits tòrrides tanca les seves reixes i els manté presos, des de fora, de la calor i les mirades alienes.

L’endemà llegeixo a ‘El País’ un article que explica que molta gent a Madrid a l’acabar la seva jornada (sobretot a residències, cuidant gent gran, netejant cases) agafa un autocar, la parella i les criatures per passar el dia i part de la nit a Benidorm i tornar de matinada. És un fart, però alguna cosa s’ha de fer a l’estiu per combatre la calor, entretenir les criatures i aclarir la ment. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La meva casa és fresca. Tinc aire condicionat. I un sou per pagar, tot i que amb ràbia, la factura de la llum. De l’asfalt surt foc, però la bici em salva. Fins i tot en les pitjors hores si estrenyo bé la cuixa, m’alleuja el vent. Això, si tinc sort i en alguna de les estacions de Bicimad hi ha algun vehicle en condicions: moltes estacions no n’ancoren o no en desancoren; hi ha rodes desinflades; frens inútils i seients, com la nova normalitat, inestables. Sí, la meva primera reacció davant la frustració és posar-me lírica. Després, com a exemplar ciutadana del segle XXI, m’enfado molt, ho comento amb qui puc (que és amb qui queda) i, només quan ja fa dies que renego, deixo el lament i decideixo informar-me. L’ajuntament diu que la culpa és dels vàndals, però els representants sindicals de l’Empresa Municipal de Transports expliquen que falta personal a manteniment. Així, una de cada tres bicis continua espatllada. El consistori afluixa i assegura que al setembre augmentaran la plantilla en 25 persones. Mentrestant, concedeixen contractes a empreses externes.

Tinc calor i no tinc bici i, al dir-ho, noto que minvo. És una cosa que em va començar a passar la primera vegada que vaig dir que l’agost a Madrid és com la pluja a Sevilla. Després, vaig perdre un altre parell de centímetres al queixar-me del foc que surt del terra mentre elegia vestit per anar a aquest restaurant on diuen els entesos que competeixen en frescor la terrassa amb les vieires. A l’utilitzar l’‘eyeliner’, descobreixo per què decreixo: m’han baixat els ulls a l’altura del melic. No canvio d’abillament, ni anul·lo la cita, però penso amb tatuar-me en aquesta zona una cosa que l’escriptora Alejandra Pizarnik li va ordenar a la seva amiga Ana Barrenechea en una carta: «No parlem més de l’assumpte: no és de pobres parlar de la pobresa».