La troca de la temporalitat

Un de cada quatre treballadors espanyols té un contracte temporal. Es tracta de la taxa de temporalitat més elevada de tots els països de la Unió Europea, un vergonyós primer lloc pel qual la Comissió ja ha advertit Espanya en diverses ocasions. I per acabar-ho d’adobar, hi ha més eventualitat al sector públic espanyol que en el privat. Governs anteriors al de Pedro Sánchez van intentar aturar aquest fenomen, aprovant mesures que amb prou feines van maquillar la tendència. La temporalitat està enquistada en l’economia espanyola no només per ser una de les principals destinacions turístiques, sinó perquè hi ha un ecosistema laboral i fiscal que la facilita, cosa que converteix aquest problema en una troca difícil de desenredar. L’Executiu, apressat per Brussel·les, aborda novament aquesta qüestió, però aquest cop ho farà des de múltiples fronts, per a la qual cosa ha mobilitzat tres ministeris: els que lideren Yolanda Díaz (Treball), Miquel Iceta (Funció Pública) i José Luis Escrivá (Seguretat Social). Les propostes van des de la simplificació dels tipus de contractes a tres modalitats fins a l’enduriment dels acomiadaments de menor durada o la limitació a tres anys de la interinitat al sector públic.

Aquest desplegament de propostes caldrà negociar-lo amb els sindicats i la patronal. Si en els mesos anteriors, el diàleg social es va centrar en els ertos de la Covid, d’ara endavant les grans qüestions sobre la taula de negociació seran la reforma laboral i de les pensions. Aquestes dues últimes formen part dels grans compromisos del Govern espanyol davant Brussel·les, i del seu compliment depèn el desemborsament dels fons europeus al llarg del 2022 i el 2023. El que està en joc no és poc, per la qual cosa tot sembla indicar que la pròxima tardor s’intensificaran els contactes amb els agents socials. Unes negociacions que no seran fàcils, d’acord amb les declaracions del president de la CEOE, Antonio Garamendi, sobre la «posició frontal» de la patronal a la reforma laboral que planteja la vicepresidenta tercera del Govern. Tampoc ho seran en matèria de pensions, tot i que l’acord que es firma avui sembla indicar que està més avançat, ja que queda per resoldre quina serà l’alternativa al factor de sostenibilitat, l’autèntic escull. La coincidència en el temps de les negociacions en matèria d’ocupació i de pensions pot fer que hi hagi interferències entre una i altra, cosa que podria dificultar encara més el necessari consens.

Si ens centrem estrictament en la lluita contra la temporalitat, les mesures plantejades pel Govern són a priori raonables. La reducció de la gran varietat de contractes a tres tipus (indefinit, temporal i de formació) acotarà les circumstàncies en què es fa servir un o altre, i cenyirà els temporals a quan realment hi hagi pics de feina. També limitar la seva durada a un màxim d’un any, o dos si és per cobrir una baixa, evitarà situacions de frau en què un treballador encadena contractes a la mateixa empresa. En Seguretat Social, taxar més la cotització dels contractes més curts pretén desincentivar l’empresari que abusi injustificadament d’aquesta modalitat. I la reforma impulsada per Iceta que els funcionaris interins ho siguin per un màxim de tres anys busca acabar amb la xocant realitat que hi hagi més eventualitat en el sector públic que en el privat. Sobre aquestes propostes, el diàleg social ha de permetre un punt de trobada entre les sensibilitats dels sindicats i dels empresaris, cosa que no es pot aconseguir mitjançant imposicions ni ultimàtums. Els fons europeus marquen la urgència, però la necessitat d’un bon acord exigeix sensatesa.