Una aliança mundial

-Doncs jo compro allà les calces.

-Caledònia, senyora Borràs, no Calzedonia.

Notícies relacionades

A un pas del divorci

Un esclat, un terrabastall

L’única utilitat de l’acord és haver-lo firmat amb una gent de qui ni sabem res ni volem saber-ho, ja que ells tampoc volen saber res de nosaltres. Aquests són els acords més duradors. Si hagués sigut amb un lloc pròxim i conegut, com França, Andorra o l’illa de Lesbos, el ‘governet’ ho hauria de justificar, potser fins i tot –Déu no ho vulgui– hauria de treballar una mica. I a més, francesos, andorrans i lesbians ens coneixen, i el més segur és que ens enviessin a prendre per cul, amb perdó, que els catalans no porten més que problemes. Amb Nova Caledònia no hi ha perill, ni ens coneixen ni tenen ganes de conèixer-nos, així que n’hi ha prou amb desitjar-los molt èxit en les seves reclamacions, que a saber quines són, però com que tothom té alguna cosa a reclamar, així quedem bé. Ells faran el mateix, potser ja han enviat un telegrama desitjant als catalans que ens vagi tot de primera, i bon vent i barca nova.

Coneixent la proverbial intel·ligència dels que ens governen, hauran triat Nova Caledònia després de concloure que si n’hi ha de nova també n’hi deu haver de vella, cosa que les acosta als catalans, que aspirem a ser la Dinamarca del Sud, o sigui, la Nova Dinamarca. És clar que això era abans que el procés s’esfondrés com un castell de cartes, ara ens conformem amb ser la Nova Caledònia de l’Est. O de l’Oest, això dependrà de per quin costat viatgin cap allà els nostres representants, que segur no tardaran a anar-hi, amb totes les despeses pagades. Per nosaltres.