Autodefinits

Bill Brandt va voler ser anglès i abans de tenir el passaport ja ho era: les seves fotografies en són la prova. Mai va dir que volgués ser-ho, ni renegava d’haver nascut alemany, només es va anar acoblant on es va sentir millor. Brandt va ser un dels pares de la fotografia moderna, influeix d’altres grans com Diane Arbus i a més de retratar Anglaterra, va captar els Estats Units. Però fins i tot això va fer com un anglès, pintant-lo més lúgubre i sinistre que la seva terra elegida. 

Tot això s’aprecia a la mostra que ofereix la Fundació Mapfre a Madrid, 186 fotos que recorren 50 anys de carrera d’un home que guardava gelosament els detalls de la seva vida, mania que va acabar derivant en paranoia. Contrasta aquesta obsessió amb el seu treball: el de revelar, ensenyar i exhibir, i xoca més encara amb aquest món sense misteri personal, on tanta gent porta un «jo soc» tatuat al pit. 

Aquest tipus de revelatge, al revés que els de Brandt, genera moltes frustracions, per això una amiga es queixa de les definicions que posen les noies amb qui lliga a través d’aplicacions: «Diu que és vegana però va demanar tonyina al ‘japo’», explica i pregunta per què menteix la gent. «Per agradar, per aspirar, per encaixar», li dic i ella, que accepta una emoticona com a resposta, les ungles de gel com a part del seu cos i clica sense dubtar quan llegeix «això no t’ho expliquen els mitjans», no accepta els postissos que una altra persona utilitza per arribar al seu llit. 

A mi també m’agrada més l’ocultació pel silenci de Bill Brandt, tot i que en la biografia de Paul Delany quedi com un marit difícil: estigués o no d’acord l’oficial, sempre hi havia una altra dona. No l’amagava, tampoc la pregonava. Una cosa semblant li passava amb Alemanya, de la qual s’avergonyia pel seu paper en la Segona Guerra Mundial, però ni amb aquest tema va fer proclames ni va utilitzar moltes paraules: el seu art era més eloqüent.

Canviar de país, i fins i tot d’identitat, és lícit i, de vegades, necessari. Una cosa així s’intueix a Brandt al fer el recorregut cronològic per la mostra de la Sala Recoletos: va començar amb preses de treballadors anglesos o el Londres bombardejat per passar a fer retrats de revistes com ‘Harper’s Bazaar’. Després, es va centrar en els paisatges, amb especial interès pel canal de la Mànega, i més tard, als nus. I allà, quan arribo a aquestes corbes formades per colze i sofraja que juntes simulen ser dunes, confirmo que Bill Brandt va explicar més coses amb les seves fotos que amb la seva boca.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I clar que va canviar, però al seu ritme, mai al de la moda, mal punt de partida per a l’important. Un fet en la seva vida ho deixa clar: als anys 60, quan els suplements dominicals dels diaris van començar a publicar en color els fotorreportajes, Bill Brandt no va cedir i va acabar sent l’únic a qui les revistes admetien que entregués en blanc i negre els seus treballs. «El van tractar com un clàssic», diu el biògraf sobre un artista que no va renunciar al color per tossuderia, sinó per convicció. 

Veient la seva obra i llegint la seva vida, costa imaginar-ho entrant en polèmiques o fingint ser qui no era. Ell era un noi bé que va documentar la classe obrera però no va dir mai «soc classe obrera», una cosa que veig molt avui entre creadors. Potser fingir, exagerar o disfressar-se siguin maneres d’ocultar o de mentir, però donen fruit immediat: un ‘like’, una aventura, un emoji somrient, potser un grapat de seguidors a les xarxes. De vegades, aquesta identitat triada pot convertir algú en escriptor o escriptora. I l’obra és el de menys, l’important és que estigui de moda.