Un poble anomenat Paradise

Rebecca Solnit i Un paraíso en el infierno. El llibre, publicat per l’editorial Capitán Swing, inclou diversos prefacis i un epíleg que fa diverses actualitzacions que li donen context. Va néixer el 2010 per reflexionar sobre la resposta ciutadana davant les catàstrofes, però deu anys després l’autora es va sentir obligada a afegir-hi un escrit després del terrible incendi que va devorar Paradise, un poblet dels EUA. Va ser un més de la cadena d’incendis que va arrasar Califòrnia i es va emportar 90 ànimes i milers de famílies es van quedar sense casa. El Paradise, el paradís, literalment es va desintegrar. Reviu també els focs que a l’estiu australià del 2019 van acabar amb milions d’animals morts i centenars d’espècies extingides.

Retrata també la inquietud i angoixa que generen, sensacions que ja coneixem bé: Els veïns dels barris que confinen amb Collserola, últimament pastura de les flames, poden explicar-nos la seva vida recent, envoltada d’un aire prenyat de cendra, fum i por.

D’aquestes emergències se’n surt. Se’n surt tocat, però també més fort com a comunitat, ens diu Solnit. 

El Purgatory de Wynonna Earp

Que un desastre real o figurat uneix ho veiem en qualsevol punt on posis el focus. No és Paradise, sinó Purgatory, el nom del poble de ficció on succeeix l’acció de Wynonna Earp, una sèrie que mou fans com poques. A Purgatory conviuen, mal que bé, dimonis i altres éssers sobrenaturals amb els veïns del poble de tota la vida, i l’amenaça que salti tot pels aires hi és sempre present.

La quarta temporada sembla l’última, però ni tan sols aquesta hauria arribat a la petita pantalla si no hagués sigut per la mobilització de milers d’aficionats, dones majoritàriament, que van llançar campanyes a xarxes i mitjans, col·lectes per promoure accions que difonguessin el seu interès per una producció curiosa, que retrata personatges ‘queer’ i que defensa la diversitat allà on altres produccions acabaven liquidant el gai del repartiment a la primera de canvi. Tant Wynonna Earp com Legends of Tomorrow, una de les primeres sèries que va donar protagonisme a un superheroi ‘queer’ (benvinguda Marvel i els Eternals a aquesta nova lliga), van connectar estretament amb una comunitat que buscava alguna cosa més que divertir-se, també buscaven representació cultural. Cada intent de no renovació de la sèrie ha generat una nova cadena d’adhesions. És molt probable que els Earpers no tinguin una cinquena temporada, però sempre tindran Purgatory com un punt de trobada permanent per reconnectar amb les seves emocions.

El cis i les nostres emocions

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La televisió, en confinament, va ser una de les vàlvules d’escapament que vam tenir, una tireta al principi, per tapar la ferida de l’aïllament dels nostres. L’‘streaming’ ens va salvar en molts sentits, ningú supera un tràngol com el que hem viscut indemne. L’últim cis ha volgut aprofundir en les emocions que hem experimentat els espanyols en pandèmia. Les relacions socials, com si fossin uns altres pulmons, van deixar de funcionar correctament, només que no era necessari tenir el virus per experimentar aquesta asfíxia. L’últim sondeig destaca també que, arran de la pandèmia, moltes persones han començat a «adonar-se de la fragilitat de la vida» i de «la importància de viure el moment, el present». Del 52,2% d’espanyols que afirmen que la pandèmia els ha condicionat «molt o bastant» la manera de cuidar la salut, segur que no parlen només del que mengen o de fer exercici. També d’estar més temps amb la seva gent, de prendre’s la vida d’una altra manera.

El pols a la ciutadania que ens dona l’enquesta, la constel·lació d’iniciatives que emprenem per mantenir els llaços en l’oci i també en el compromís, com les mascaretes solidàries que vam teixir, les xarxes de solidaritat veïnal en pandèmia, són aquest paradís en l’infern de què parla Solnit, en un llibre que podrà sumar nous prefacis fins a l’infinit.