Fes el que vulguis
Soc molt de dir «m’és igual», «fes el que vulguis» i després els altres pensen que de debò m’és igual, fan el que volen i llavors me’n penedeixo.
Soc molt de dir «m’és igual», «fes el que vulguis» i després els altres pensen que de debò m’és igual, fan el que volen i llavors me’n penedeixo. Fa un parell d’anys, per exemple, la Delia va plantejar una hipotètica comunió de la nostra filla i jo vaig dir que m’era igual, que fes el que volgués, i ara resulta que sí, que efectivament ha fet el que ha volgut, que s’ho ha pres al peu de la lletra.
De fet, un parell d’anys després d’aquell primer «m’és igual» m’acaben de comunicar que diumenge he de desfilar pels carrers del poble on se celebra el gran esdeveniment, acompanyant la meva filla fins a l’església al costat de la banda municipal, perquè és tradició allà aquest passeig, que encara bo que portaré mascareta i ulleres de sol i no em coneix ningú a la comarca sencera.
Perquè ara resulta que la comunió és gairebé un casament, i dic gairebé perquè falta el nòvio, almenys que jo sàpiga, que tampoc poso la mà al foc, i sé que no em puc queixar perquè vaig dir «m’és igual», «fes el que vulguis», ho vaig dir i ho vaig repetir diverses vegades perquè soc idiota i tinc aquesta tara al cervell.
Amb la comunió no importa, en realitat, el problema és que això també em passa amb el futbol. Els meus amics es poden passar l’estiu clamant que al nostre equip li falta un central, li falta qualitat o li falta un davanter i jo, responent que és igual, que encara queda temps, que no siguin pesats i que d’alguna manera ens apanyarem.
Puc creuar desenes de capvespres estivals rebutjant pilotes, menyspreant els resultats de la pretemporada i obviant els desajustos de la plantilla i el sistema de joc, dient que m’és igual, que demanem un altre còctel, que facin el que vulguin i que ja ho veurem. Però després acaba l’estiu, i després la tardor i l’hivern, i arriba a la primavera aquella mitja hora de la temporada en la qual t’ho jugues tot, i efectivament els altres tenien raó i llavors trobo a faltar aquest central, aquesta qualitat i aquest davanter, però tampoc em puc queixar perquè vaig dir que m’era igual, soc idiota i tinc aquesta tara al cervell.
Quan passi això de la comunió parlaré amb la meva filla per donar-li un consell: no diguis que t’és igual si no t’és igual. Això és el primer. Aquesta és la base i després les altres lliçons potser serà millor descobrir-les amb el temps. Que si vols ser futbolista has de córrer com si fossis el dolent del pati de l’escola. Que aquesta noia que et gravava cassets a l’institut volia dir alguna cosa amb això. Que, com pitjor és el partit, més a prop estem alguns de la victòria, això per descomptat. Que hi ha coses millors que un bon llibre per a un dia de pluja; un paraigua, per exemple. Que va fer la comunió perquè la incoherència és un dret i que al final ella també dirà de vegades «m’és igual», tot i que sigui cert, perquè no es pot guanyar sempre.
Estic gairebé convençut que m’és igual Espanya a l’Eurocopa. Que Luis Enrique faci el que vulgui, m’és igual la llista i em són igual els absents i els laments. N’estic gairebé convençut, de moment. Quan ens eliminin us ho explico, a veure si encara m’importa alguna cosa o si ja soc un vell.
