Crisi al país sud-americà

Colòmbia: ¿alguna cosa està canviant?

Davant les protestes, el Govern actua de l’única forma que sap: reprimint i matant

3
Es llegeix en minuts
Colòmbia: ¿alguna cosa està canviant?

Ernesto Guzmán Jr. / Efe

Colòmbia està immersa en una crisi social i política. A un any de les eleccions presidencials i després de llargs mesos d’«excepcionalitat pandèmica» algunes ciutats colombianes estan (en sentit literal i figurat) que cremen. Durant el maig, a gairebé el 70% del territori, hi ha hagut protestes –algunes de pacífiques amb intervencions artístiques i d’altres amb durs enfrontaments i càrregues policials i militars–.

Aquestes protestes no són una novetat, sinó que tenen el seu antecedent en l’obertura democràtica que va suposar la firma de la pau entre el Govern i la guerrilla de les FARC el 2012. Des d’aleshores, sense l’excusa governamental que tota mobilització era impulsada per guerrillers-terroristes, van començar a emergir un munt de demandes fins aleshores silenciades i reprimides. Algunes de les demandes estaven relacionades amb la violació de drets i llibertats, però d’altres eren una esmena a la totalitat al model socioeconòmic neoliberal impulsat des de començament del segle XXI per Álvaro Uribe i que –des d’aleshores– preval. Es tracta d’un model que ha suposat una informalitat més gran en l’economia, l’encariment dels serveis bàsics i l’aposta pel sector agroexportador i extractivista vinculat a la mineria, el petroli, la biodiversitat i l’aigua. El resultat de tot això, avui dia, és l’increment de la pobresa al país (d’un 10% respecte a la dècada anterior, segons l’oficina oficial d’estadística) i innombrables desplaçaments forçats de població rural cap a les ciutats. Tot això, òbviament, es va agreujar amb l’impacte de la pandèmia de la Covid-19, en què les classes populars es van emportar la pitjor part.

De tota manera, fa poc més d’un any i mig (el 21 de novembre del 2019), ja hi va haver un avís. Milions de persones –majoritàriament joves– van sortir al carrer per protestar contra les mesures econòmiques del Govern, però la crisi sanitària va avortar la seva continuïtat. Avui han tornat exigint una altra vegada un gir en les polítiques econòmiques, en contra de les noves mesures proposades sobre política sanitària i tributària, i a favor de la implantació d’una renda bàsica universal. La resposta a tot això, no obstant, ha sigut la repressió. Una repressió desmesurada, que (segons algunes oenagés) ja ha costat 53 vides. La militarització del país, la reaparició de paramilitars i la voluntat governamental d’enfrontar sectors de la societat, encoratjant el fantasma d’una guerra entre «pobres-famolencs-ressentits» contra «rics i classes mitjanes», ha sigut l’estratègia del president Iván Duque

Aquest conflicte ha suposat una crisi inesperada i greu per al Govern, ja que ha significat la renúncia de tres ministres (Hisenda, Cancelleria i el Comissionat de Pau) i la cancel·lació de la Copa Amèrica de futbol que havia de començar el 13 d’aquest mes. De la mateixa manera, el país ha donat una pèssima imatge internacional a causa de les denúncies per part d’organismes internacionals i oenagés per abusos dels drets humans. No obstant, també sembla que ha sigut una oportunitat per al president Iván Duque, ja que aquesta situació l’impulsa a encapçalar novament un discurs d’excepcionalitat, seguretat nacional i populisme punitiu. Pensi’s que, fa pocs mesos, el seu candidat per a les pròximes eleccions tenia escassament l’11% de recolzament mentre que l’esquerra s’acostava al 36%. És possible que, si la crisi i la inestabilitat segueixen, alguns sectors socials comencin a demanar ordre i mà dura, i la seva proposta conservadora-reaccionària guanyi punts. 

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En el fons, com deia un col·lega, el problema dels governs colombians és que –al llarg de dècades– s’han especialitzat a reprimir i matar, i això és el que saben fer. No saben, en canvi, redistribuir la riquesa ni protegir els drets dels més vulnerables. I davant les crisis –com gairebé tothom– actua de l’única forma que ha fet i sap: reprimint i matant. És en aquest sentit que les expectatives d’aquesta crisi són magres. És difícil pensar en una solució com la que va tenir lloc fa uns mesos a Xile: amb un referèndum de reforma constitucional i de renovació de la classe política. Per alguna cosa Colòmbia és dels pocs països de tot Amèrica Llatina on mai (¡mai!) hi ha hagut una ruptura amb el passat. De tota manera, una amiga que treballa en una universitat privada a Cali m’ha comunicat que els estudiants han secundat la vaga, cosa que no feien des de fa més de 50 anys. Alguna cosa estarà canviant. 

Temes:

Colòmbia