¿Per què s’ha d’indultar Juana Rivas?

¿Per què aquesta necessitat de desviar el focus en el cas Juana? Perquè, de forma molt evident, l’objectiu és impedir la reflexió i l’anàlisi sobre els errors que el sistema ha pogut cometre. I ja no només seria necessari per la Juana en si, sinó per evitar que aquests errors es repeteixin en altres víctimes. Encara més en casos que afecten fills i filles.

Amb la Juana, la violència mediàtica i institucional van anar de bracet. Per començar, contaminar tot el context. No és el mateix sostreure els fills per caprici o per fer mal a l’altra part, que fer-ho en un intent de protecció una vegada que has recorregut al sistema i t’ha ignorat. No és el mateix sostreure els fills per caprici que fer-ho en un context de violència de gènere, on els menors haurien d’haver sigut escoltats immediatament, i encara més amb una sentència prèvia de condemna al pare. ¿Això significa que encoratgem totes les mares d’Espanya, en casos de violència, a sostreure els fills? NO. Això només ajuda a entendre què hi ha darrere de la reacció de la Juana. 

Una altra contaminació del cas va ser dir que Rivas també va maltractar Francesco Arcuri quan ella el va denunciar el 2009. Acusació que va en la línia de les denúncies encreuades, de les quals ja ha alertat el Consell General del Poder Judicial. La sentència núm. 242/2009 indica que es «declara provat» que Arcuri demana a la Juana explicacions d’on havia estat i que, després d’això, «l’ha colpejat repetidament, quan intentava entrar a l’habitació, i li ha causat lesions que han necessitat assistència facultativa». I la sentència indica: «Que absolent Juana Rivas del delicte de maltractaments del qual estava acusada he de condemnar i condemno Francesco Arcuri com a autor responsable d’un delicte de lesions en l’àmbit familiar». 

Quan es va saber la petició d’indult, la resposta més comuna va ser la de culpar les feministes i les assessores de Juana Rivas. D’aquesta forma la mirada torna a estar sobre nosaltres i no a reconèixer els errors de la justícia. No només aconsegueixen desviar l’anàlisi, sinó que també fan un retrat de la Juana on la infantilitzen a l’extrem. 

Sobre el fet que la Juana prengués aquesta decisió perquè ja l’havia denunciat abans per maltractament no se’n parla. Sobre el fet que la seva nova denúncia, per no traduir-la a temps, es va quedar guardada en un calaix, tampoc se’n parla. Ningú va reconèixer que l’arxivament de la denúncia vulnera l’article 17 de l’Estatut de la Víctima del Delicte. Ningú va reconèixer que el primer informe sobre els fills va ser realitzat per una psicòloga sense especialització en violència de gènere. Ningú esmenta que Itàlia ha sigut condemnada en dues ocasions per la seva justícia i sistema masclista. Gairebé ningú esmenta que el tema relatiu als seus fills s’ha tornat a obrir a Itàlia després de comprovar que els va ser aplicada la síndrome d’alienació parental. Ningú parla de la situació psicològica d’aquests menors després d’un sistema que no els ha protegit ni reparat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La Juana va tenir sentència a l’Audiència Provincial, amb un jutge amb altres sentències qüestionables i que es manifesta contra la llei de violència de gènere. Recordo aquest comunicat de Dones Jutges: «Partint de l’absolut respecte a totes les decisions judicials, la gravetat i transcendència de les penes imposades resulta evident, ja que no es condemna només l’acusada, sinó, dos fills, a perdre el vincle amb la seva mare, malgrat que tots els informes d’especialistes, inclòs aquell en què es recolza la sentència, confirmen una relació positiva i vinculant entre els menors i la seva progenitora». 

¿Per què s’ha d’indultar Juana Rivas? Perquè va ser condemnada abans per un delicte de sostracció en lloc d’investigar l’arrel de la seva fugida, una denúncia de maltractaments. ¿I per què ha passat? Perquè la perspectiva de gènere de principi a final ha estat absent en el cas Juana. I és aquí on cal posar el focus.