Els ocells

Des que em vaig aficionar a espiar les garses de la fàbrica abandonada de davant de casa m'havien agafat ganes d’anar a veure ocells. I l’altre dia, per fi, es van ajuntar els astres: tots dos (el meu marit d’hipoteca i jo) teníem festa. Així que vam agafar el cotxe i vam anar a buscar ocells. Teníem els prismàtics, una guia (‘Ocells’, de Mireia Plaza) i crema per al sol. Ens vam endinsar en un camí que resseguia camps de blat encara verd, clapejat per l’ombra ocasional de bosquets de pins.

No només eren les garses, les que m’havien fet parar atenció als ocells. En un vídeo de YouTube, uns corbs juguen a baixar per una teulada plena de neu amb un tros de plàstic. Juguen pel plaer de fer-ho i tenen sentit de l’humor. A més, fan vetlles. Quan un corb mor, és freqüent que n’apareguin més, de vegades fins a 50 o 70. Es queden a prop del cos, enfilats als arbres, als cables d’electricitat, a les teulades, i vetllen, en silenci, el company desaparegut. Després d'una estona, surten tots volant.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No en vam veure gaires, d'ocells. Vam seguir el camí en silenci i, quan vèiem alguna cosa que es movia entre els arbres o el blat, ens donàvem un cop de colze i fèiem torns amb els prismàtics. Un tudó va enfonsar-se entre les espigues com una gavina a l’aigua. Un falcó, o alguna cosa semblant, sobrevolava en cercles i amb les ales esteses els camps fins que el vam perdre de vista. El que suposem que era un cargolet es mirava els seus dominis amb gravetat des de la branca d’un pi.

Era evident que no hi teníem traça. Ens calia la paciència d’Annie Dillard quan visita el rierol a prop de casa seva a ‘Una temporada en Tinker Creek’ i s'hi està hores esperant veure, de cua d'ull, una de les seves estimades rates mesqueres. Tornant, a la carretera, en vam veure més: pardals, orenetes en una pila de nius sota una teulada, estols d’ànecs. Com a ‘Jurassic Park’ (els ocells són cosins dels dinosaures) la vida fa la seva, estiguis mirant o no.