BARRACA I TANGANA

Pagar per patir

A hores d’ara de la vida no veig una pel·lícula si sé que ho passaré malament, i no començo una sèrie si sé que patiré per això, però a l’esport no li trobem remei

3
Es llegeix en minuts
Pagar per patir

Jayre Kamin-Oncea

Ara apuntes el teu fill a futbol i no et diuen que jugarà a futbol. Això seria massa fàcil, això seria un insult. Ara apuntes el teu fill a futbol i et diuen que es desenvoluparà integralment com a persona. És sens dubte un objectiu ambiciós, conforme a la complexitat dels nous temps. Quan jo era petit i jugava a futbol els objectius eren més modestos: passar l’estona, guanyar algun partit i que no et trenquessin els ossos. Jo ara deixo el meu fill a l’entrenament i li dic adeu amb un record: «Fes cas als entrenadors i desenvolupa’t bé com a persona». Quan el recullo al sortir no li pregunto si ha marcat algun gol o si han fet un partidet amb pitets. Quan puja de tornada al cotxe la pregunta està clara: «¿T’has desenvolupat integralment com a persona?»

El meu fill per sort no diu res. No sé si es desenvoluparà com assenyalen les pautes, però està clar que jo no em vaig desenvolupar per complet, i ara ell ho paga. Jo l’altre dia estava pensant per què als empresaris del sector de la joguina ningú els diu que madurin d’una vegada, que ja són grandets per estar allà amb les joguinetes; per què ningú els diu a aquests senyors que deixin de fabricar joguines i es posin a fabricar cuines de veritat, pistoles de veritat i cases de veritat, que ja tenen una edat, que ja va sent hora. Per què ningú ho diu. Em va semblar la millor idea que he tingut en molt temps, ja ho veieu, i ara sempre que puc l’explico.

Cansament tonto

Avui tinc son i estic cansat i també us ho explico. He dormit tot just quatre hores per veure un partit de bàsquet. La típica cosa que si m’obliguessin a fer em queixaria, que si m’obliguessin m’hi negaria. Però resulta que he dormit tot just quatre hores per voluntat pròpia, per veure un partit dels Golden State Warriors, que ni tan sols els aficionats nord-americans dels Warriors veurien si haguessin de quedar-se, com nosaltres, fins a les cinc de la matinada desperts. I no només ho he fet gratis, és que a sobre pago per veure’l. Aquest cansament tonto que sento sens dubte el mereixo, conseqüència segura d’haver jugat a futbol de petit sense desenvolupar-me per complet.

Notícies relacionades

I no només tinc son i pago per això, és que a més els Warriors van perdre. És una cosa que hauríem de corregir, si ho analitzem un moment. A hores d’ara de la vida no veig una pel·lícula si sé que ho passaré malament; no començo una sèrie si pateixo per això, però a l’esport no li trobem remei. Passa molt amb el futbol: el meu equip probablement baixi aquest any i jornada rere jornada és un patiment.

Fa poc es va donar una seqüència terrible. Primer un lateral va entrar amb la pilota a l’àrea i anava a centrar, però es va despistar mirant a qui l’hi podia passar i gairebé surt del camp ell sol. A l’intentar evitar-ho l’hi va donar a un rival, que va muntar la contra i gairebé ens marquen. Vam tornar a l’atac en la continuació i l’altre lateral va centrar tan malament que la va treure fora de l’estadi. De sobte vaig començar a riure sol, davant la tele, mig sonat després d’aquell minut màgic. Estava patint, vull dir, retorçant-me al sofà, condicionant la meva vida i deixant-me la salut per un disbarat, per un esperpent. Vaig vorejar el límit, i dic que el vaig fregar perquè al cap de poca estona se’m va oblidar i aquí seguim, pagant i patint. És millor no pensar-ho, en realitat, perquè si ho penses és absurd i no convé entendre-ho. Els empresaris de la joguina no maduren i nosaltres tampoc.

Temes:

Futbol