El periodista sensacional

Hi ha bons periodistes i periodistes que s’equivoquen. Els dolents no són periodistes. I no em refereixo que hagin de ser bones persones. Això em val per a policies, polítics i tots els oficis el servei dels quals és públic, tot i que sigui una empresa privada la que els pagui.

I no és corporativisme, és reivindicació: en pocs sectors vaig veure l’autocrítica que he vist en aquest. I no parlo d’excuses sinó de ser conscient de cada decisió presa fins que l’article o el podcast surten al carrer. També és conèixer les limitacions: quina empresa et paga, quina paga a la teva empresa, la pressa, les amenaces o la protecció de les fonts.

No m’atreveixo a exigir-li al lector que tingui això en compte, tot i que seria molt convenient, més amb els grans mitjans, però també amb els petits. Ho dic perquè els conec: entre ells hi ha molts fugits o expulsats de diaris poderosos que es posen pel seu compte per cobrar-se venjances saltant-se les normes de l’ofici, les absurdes i les útils, i paguen als seus empleats l’equivalent a un rave. No em molesta la duresa de les seves crítiques, sinó la seva amnèsia. Coneixen aquests límits que un dia van assumir i de la fricció dels quals amb el periodista (que s’hi ha de resistir) surt una cosa semblant a la veritat, que saben que és esmunyedissa, tot i que ara la prometin com si atrapar-la fos fàcil. També això és populisme.

Penso en això perquè m’hi dedico i perquè tres llibres recents m’ho recorden. Un és ‘Departamento de homicidios’ (Libros del KO) de Cruz Morcillo; ‘Miss Marte’ (Alfaguara), de Manuel Jabois, i ‘El pozo’ (Destino), de Berna González Harbour. Els tres són periodistes i les seves feines fora i dins d’aquests llibres, molt diferents, però tenen en comú el que aquí exposo: inclouen en la seva tasca una revisió de la seva professió.

El de Morcillo, veterana de successos a ‘ABC’, homenatja les fonts, els cossos d’Homicidios que es perden la seva lluna de mel o guarden la fitxa del primer mort que van veure. ¿Hi ha mals policies? Sí, però no són policies. «Hi ha un reconeixement natural de les fallades pròpies», diu sobre un d’ells alhora que ella mateixa s’analitza.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A la novel·la de Jabois la trama és un crim de fa 25 anys, però de fons hi ha la veritat, un mort de menor valor. Per això afirma que hem menyscabat la paraula ‘periodista’ fins al punt que, quan algú ens anomena, pensa «en un manipulador cridant en un plató». Ho diu mentre cola a la seva novel·la Rafael Sánchez Ferlosio, el pensador més crític amb periodistes i periodisme, el que segur que va creure (a què tanta lectura, tant perforar-nos) en el nostre ofici.

Per fer aquesta teràpia, González treu el cap a un pou pel qual cau una nena i al qual treuen el cap els informadors que amb la seva pressa, l’anhel de clics i seguidors, no fan aquest forat menys profund sinó més tèrbol. I per allà es precipita la petita, el periodisme «i la decència de tots». I en aquest «tots» l’autora inclou el lector, que pot ser, com el periodista, sensacionalista o sensacional.