Canyes, esvàstiques i Billy Wilder

Començo per ‘Gente en domingo’ (1930), una crònica sobre gent normal que passa aquell dia anant al riu, lligant o dormint dotze hores, que també això és diumenge. Wilder, que encara es feia dir ‘Billie’, tenia 23 anys i en va ser el guionista. La cinta capta un Berlín lluminós, amb estampes boniques, mudes i en blanc i negre, mentre segueix a quatre no ningú que disfruten de la vida, entesa com una barreja de carrer, sol i cervesa. La van interpretar actors no professionals, dirigits per alguns dels cineastes que, com Wilder, acabarien deixant Europa per anar-se’n a Hollywood: Robert Siodmak (‘Forajidos’), Fred Zinnemann (‘Sol davant el perill’) o Edgar G. Ulmer (‘Detour’). 

Transcorre als anys 20, coneguts a Alemanya com els de la paràlisi, perquè tot i que havia augmentat la classe mitjana, quedaven moltes seqüeles de la Gran Guerra. No ho sembla al veure la cinta, perquè la gent somriu, brinda i fa la sensació que no passa res. Però, en el fons, passa tot. Es veu més clar al fer un salt de 20 anys i veure la mateixa ciutat, retratada pel mateix Wilder, a ‘Berlín Occidente’. 

En aquesta pel·lícula, els actors són professionals, però part de l’escenari és la ciutat real, destruïda després de la Segona Guerra Mundial; els soldats americans no són honrats; els nazis són ridículs, i les esvàstiques, acudits. Aquest humor no ha d’estranyar: Billie ja era Billy Wilder; ja era nord-americà, ja era un rei de la comèdia i, sobretot, ja li havien matat la mare a Auschwitz. Si ell pot fer un gag amb una esvàstica és perquè té enginy per fer-ho i els seus acudits contenen tot el dolor i la vergonya que va produir el nazisme. És molt diferent a fer avui, a Madrid, gracioses facècies buides, utilitzant el feixisme només com a vocable, però ignorant i menyspreant-ne la història i el significat.

Percebo un fil entre les dues cintes i algú em diu que llegeixi Siegfried Kracauer: «Més que credos explícits, el que les pel·lícules reflecteixen són tendències psicològiques, els estrats profunds de la mentalitat col·lectiva», diu el pensador al seu llibre ‘De Caligari a Hitler: una historia psicológica del cine alemán’. És clar que ni Wilder, ni Ulmer, ni Siodmak van endevinar el futur amb ‘Gente en domingo’, però veient les dues històries seguides és impossible no tenir la sensació que el que van rodar aquells nois als anys 20 era, tot i que no poguessin llavors ni intuir-ho, la pols que més tard portaria fangs espessos. 

Ho van captar a l’immortalitzar aquell «estrat profund», compost de pors, desitjos i dubtes difícils de quantificar, en què no reparem ni surten a les enquestes. Pot ser l’avorriment de qui esprem un diumenge sent, fins i tot sense ganes, infidel a la seva nòvia. O la incertesa que causa un odi inconfessable pel veí o el fàstic que provoca excuses per no quedar amb els amics i baixes laborals sense motiu. Són estats d’ànim que no s’expliquen, però que transcorren de manera subterrània i al mateix moment que el que passa fora: drets socials, atur, bronques polítiques. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Conèixer-los donaria un relat més complet del que passa: «Amb els factors polítics, socials i econòmics no n’hi ha prou per explicar el tremend impacte del hitlerisme». Llegeixo això i penso en la Segona Guerra que va arribar, amb les ferides de la primera encara obertes, i penso en la crisi econòmica que vivim, en pandèmia, quan encara no havíem digerit la del 2008. Això no és Alemanya i s’ha acabat el segle XX, però hi ha una correspondència entre aquell viure despreocupat de la ‘Gente en domingo’ i la tendència malaltissa a les canyes, els mems i l’escarni. I no dic que anticipin el futur, però parlen d’un buit argumental i emocional igual de preocupants. 

Així que riguem, però siguem seriosos. També amb qui no ho és. Potser així entendrem què porta a aquest «esperit col·lectiu» a embriagar-se amb tan poc com un raig de sol i una cervesa.