Editorial

Un Primer de Maig polític

La vice presidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz, va participar en la manifestació, la primera vegada en la història que ho fa un titular d’aquesta cartera.

Es llegeix en minuts
El Periódico

Després que l’any 2020 no pogués celebrar-se al carrer a causa de la pandèmia, el Primer de Maig ha recuperat les tradicionals manifestacions, tot i que encara limitades per les mesures restrictives. El Dia del Treball d’aquest 2021 ha tingut alt contingut polític. A Barcelona, per les crítiques a l’absència de Govern, i a Madrid, per la coincidència amb la campanya electoral per a la comunitat i per les crides contra l’extrema dreta.

Com ja van fer dijous passat en un article conjunt en aquest diari, els secretaris generals d’UGT i CCOO de Catalunya van urgir a la formació de Govern. «Que deixin de parlar del Consell per la República i es posin d’acord», va dir Camil Ros (UGT), mentre que Javier Pacheco (CCOO) assenyalava que «és inacceptable que després de més de 80 dies després de les eleccions no tinguem Govern». Aquesta carència és especialment greu perquè Catalunya viu un procés de desindustrialització, amb la sortida d’empreses com Nissan o Bosch, i els sindicats van aprofitar per denunciar la «passivitat» del Govern i una «absència» que van xifrar en quatre anys pel que fa a la indústria.

A Madrid, en l’aspecte polític, els sindicats es van centrar més en la denúncia del perill de l’extrema dreta, reivindicant un nou contracte social com la millor vacuna contra el creixement de Vox. La campanya electoral es va notar també que a la marxa van assistir ni més ni menys que dues vicepresidentes del Govern i cinc ministres, presència que els sindicats van agrair però no per això, van dir, rebaixaran les seves reivindicacions. La vice presidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz, va participar en la manifestació, la primera vegada en la història que ho fa un titular d’aquesta cartera. Tambéhi van acudir els tres candidats de l’esquerra, que van cridar al vot dels sectors populars per compensar l’àmplia mobilització de la dreta. 

Juntament amb les demandes polítiques, els sindicats van plantejar les seves clàssiques reivindicacions laborals i socials, principalment la derogació de la reforma laboral aprovada pel PP el 2012 i la de les pensions del 2013, la pujada del salari mínim i altres qüestions lligades a la pandèmia, com el reconeixement de drets per als treballadors dels serveis essencials, l’extensió dels ertos o el teletreball.

La pandèmia ha causat estralls al món laboral –850.000 llocs de treball perduts el primer mes i 1,2 milions de llars amb tots els membres a l’atur ara mateix–, però el desastre s’ha pogut pal·liar en part gràcies als ertos –fins a 3,5 milions de treballadors s’hi han acollit–, a canvi d’un creixement exponencial del deute. Però és necessari mantenir els ertos fins a final d’any i dissenyar després un mecanisme permanent. En això estan el Govern, la patronal i els sindicats.

Més espinós és el futur d’altres reformes, com la laboral i la de les pensions, que xoquen amb les exigències de la Unió Europea i condicionen el pla de recuperació. La ministra de Treball, que ha demostrat la seva destresa negociadora, assegura que aquest any hi haurà un nou marc laboral i ja ha presentat les seves propostes a Brussel·les, tot i que es desconeixen molts detalls. El mateix passa amb les pensions. Les pretensions dels sindicats i les posicions de la UE estan allunyades i el pacte serà difícil, però és ineludible que totes les parts facin un esforç per arribar a un acord, imprescindible per enfrontar-se a la crisi provocada per la pandèmia.