Missió espacial

El rancor de Buzz Aldrin

Ja va anar a la lluna amb l’ego ferit: en realitat, devia ser el primer que va trpitjar la lluna, però, quan faltaven quatre mesos per la gran data, la NASA va decidir que seria Collins

2
Es llegeix en minuts
L’astronauta ’Buzz’ Aldrin caminant sobre la superfície lunar en una imatge feta per Armstrong.

L’astronauta ’Buzz’ Aldrin caminant sobre la superfície lunar en una imatge feta per Armstrong. / EFE

Aquest dimecres va morir, amb 90 anys, Michael Collins: «L’home que no va trepitjar la lluna», «l’astronauta oblidat», «l’home més solitari del cosmos»... El paper menys lluït de la missió, però fonamental: mentre Armstrong i Aldrin caminaven per la superfície lunar, feien fotos i recollien mostres, ell havia de fer que la nau Colúmbia orbités la lluna. Ho va fer 30 vegades. Va passar 21 hores en un segon pla, sense companyia, esperant que la càpsula Eagle portés, recollís i tornés els seus companys. Richard Nixon va trucar als herois de la nació i els va dedicar un parlament solemne que començava dient: «Hola, Neil i Buzz, us parlo des del Despatx Oval de la Casa Blanca...». En cap moment va fer menció al tercer home.

El de Collins ha passat a la història com el paperot per antonomàsia. Anar fins a la lluna... i no trepitjar-la. «¿No et mortifica això?», li van preguntar durant anys. Ell, no obstant, va viure i va morir tranquil. Se sentia privilegiat pel fet que un dels tres seients de l’Apollo 11 portés el seu nom. Sabia que no era el paper protagonista però estava content i en cap moment de la seva vida va manifestar frustració ni ressentiment, sinó orgull, satisfacció i gratitud. «L’home més sol des d’Adam», com s’hi van referir alguns mitjans, ho va portar perfectament.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Com a reacció humana i visceral, a mi m’interessa molt més la de Buzz Aldrin, l’únic que queda viu de la missió. D’entrada ja hi va anar amb l’ego ferit: en realitat, el primer ue va trepitjar la lluna devia ser ell, però, quan faltaven quatre mesos per la gran data, la NASA va invertir l’ordre. Les hipòtesis apunten una preferència per Armstrong perquè era civil i de caràcter discret. Aldrin, en canvi, era un militar excèntric amb tendència a ser problemàtic.

Notícies relacionades

Michael Collins va afirmar que Aldrin estava més ressentit per no haver sigut el primer que no pas content per haver sigut el segon.

Quina perdició, la dels que no saben disfrutar del que tenen i els supera; ni tan sols anant a la lluna. «Com pot estar tan content, aquest», devia pensar Buzz, «¿de fer-nos de xòfer? ¿A qui pretén enganyar? ¿Què faig amb aquestes ganes de donar-li una hòstia?