Biden abraça la socialdemocràcia

El discurs pronunciat dimecres pel president dels Estats Units, Joe Biden, davant les dues cambres del Congrés certifica el gir socialdemòcrata que impregna el seu programa i suposa l’enterrament del tòpic segons el qual la defensa de l’Estat del benestar, tal com s’entén a Europa, és incompatible amb ocupar la Casa Blanca. Tant les dimensions dels objectius enumerats pel president en educació, drets laborals, ajuda a les famílies i d’altres, com el projecte de millora d’infraestructures de tota mena ja conegut atorguen a l’Estat una iniciativa desconeguda des que a principis dels anys 80 Ronald Reagan va proclamar que «el Govern és el problema». La quantitat de la intervenció pública, sis bilions de dòlars, a finançar amb un augment dels impostos que paguen les empreses més grans i les grans fortunes, canvia per complet les bases de la fiscalitat als Estats Units en un sentit progressista i redistributiu desconegut.

Si fins ara, i encara més abans del seu accés a la presidència, podia semblar exagerat qualificar el rumb fixat per Biden de neokeynesià, a partir d’ara sembla apropiat acceptar, com a referència del que proposa el nou president, el New Deal de Franklin Delano Roosevelt. Cap president en els últims 40 anys ah gosat afirmar, com ha fet Biden, que «el neoliberalisme mai va funcionar» i encara menys, s’ha imposat l’obligació de demostrar que la democràcia funciona si el Govern funciona i «pot aportar resultats a la gent». El president podria haver-se conformat amb portar a col·lació l’èxit de la seva campanya de vacunació –més de 200 milions de dosis administrades–, la fermesa exhibida davant la Xina i Rússia o la retirada de l’Afganistan abans que s’acabi l’estiu, però s’ha endinsat pel camí de les reformes socials per donar contingut al seu eslògan «Els Estats Units han tornat».

El desafiament que afronta la nova Administració és enorme perquè és molt improbable que el Partit Republicà renunciï a impugnar de dalt a baix els plans de Biden; fins i tot és possible que alguns demòcrates conservadors se sentin incòmodes davant la configuració del que sens dubte és una revisió del contracte social en una atmosfera viciada per quatre anys de trumpisme i els fets que van precedir el relleu a la Casa Blanca. Si Roosevelt en una situació d’emergència extrema va haver de lluitar al Congrés i davant el Tribunal Suprem, sovint sense èxit, Biden s’haurà d’enfrontar amb els dipositaris del llegat de Donald Trump, amb el conservadorisme ranci de l’anomenada Amèrica profunda, on les iniciatives de l’Administració federal s’acullen gairebé sempre a desgrat i algunes tradicions com la possessió d’armes es tenen per intocables.

Pot ser que l’experiència política hagi dotat Biden d’una sensibilitat especial per percebre el canvi experimentat pel vot demòcrata a partir de les expectatives obertes i no confirmades de la presidència de Barack Obama i la frustració viscuda durant l’era Trump. O pot ser que la transformació d’aquest vell centrista es degui només a la seva capacitat per adaptar-se a una emergència econòmica i social sense precedents. I potser amb tot això no en tingui prou per relaxar la tensió racial a tants estats ni per humanitzar la gestió dels fluxos migratoris, però potser sí que li valgui perquè la classe mitjana noti que, per fi, algú va a rescatar-la. n