El planeta arrisca el futur

L’emergència climàtica proclamada per l’ONU el 2019 és probablement el desafiament més gran que afronta la humanitat perquè les generacions més joves d’avui no estiguin condemnades a sobreviure en condicions manifestament pitjors a les disfrutades pels seus avis i pares. La degradació del medi ambient no ha deixat de créixer des de la consolidació de la revolució industrial al segle XIX, al principi, de forma gairebé inapreciable; avui, a tota velocitat i amb tots els semàfors en vermell. Del canvi climàtic al mal causat als oceans i mars, de la contaminació urbana a la desforestació intensiva, tot porta directament a la consumació d’un gran desastre ecològic si no es posa remei a un procés de deteriorament de tots els sistemes les conseqüències del qual han sigut àmpliament enumerades pels experts.

L’acord al qual han arribat els Estats Units i la Xina per reforçar l’aplicació de l’Acord de París del 2015 és un pas en la direcció adequada, però no deixa de sorprendre que un text jurídicament vinculant per als 196 països que s’hi van adherir necessiti mecanismes d’activació suplementaris –de dues de les potències més contaminants– perquè el seu compliment sigui una realitat i no una mera declaració d’intencions. És així mateix valuosa la convocatòria per al pròxim dijous de 40 líders mundials feta pel president dels Estats Units, Joe Biden, per abordar la tasca urgentíssima de contenir i revertir l’escalfament del planeta. Però perquè aquestes i altres iniciatives futures es tradueixin en mesures concretes és necessari que prevalgui la voluntat política d’actuar amb diligència i d’anteposar l’obligació moral de fer-ho a qualsevol altra consideració.

Llibres divulgatius com ‘El clima de tus hijos’ i treballs acadèmics de científics de tot el món aprofundeixen en la idea que no hi ha temps per perdre. L’empremta ecològica col·lectiva d’una societat altament tecnològica, que continua tenint una gran dependència dels combustibles fòssils i genera quantitats gegants de residus, configura una realitat insostenible. O, el que és el mateix, vaticina que l’herència que deixarà la generació que ara administra el planeta serà un món menys confortable, potser més hostil per als joves d’avui, si no s’introdueixen radicals factors de correcció.

No hi ha un dictamen científic seriós que no consideri inajornable consolidar un esforç internacional per limitar l’escalfament mitjà de la Terra a entre 1,5 graus i 2 graus respecte a la temperatura mitjana anterior a la industrialització. Els negacionistes que impugnen les conclusions dels experts emmascaren raons econòmiques indefensables davant l’opinió pública amb suposats dictàmens que dissenteixen del consens científic, una versió específica de configuració d’una realitat alterativa sense fonament. En aquest sentit, l’aparició als fòrums internacionals de personatges com Donald Trump i Jair Bolsonaro ha sigut perniciosa per reunir voluntats a les mesures que reclama la preservació del planeta. Perquè el cert és que amb prou feines hi ha marge per evitar canvis irreversibles i no són gaires les opcions diferents de la complicitat de tots perquè l’aire del futur sigui respirable.