La investidura
No hi ha paraules
ERC i Junts continuen mostrant igual predisposició a anteposar els seus interessos partidistes a les necessitats de la ciutadania
Han transcorregut dos mesos des de la celebració de les últimes eleccions autonòmiques, sense oblidar que hi havia formacions polítiques que les volien retardar fins al mes de maig, i encara no hi ha cap garantia ni cap data per elegir el nou president de la Generalitat i el seu Govern. Si la situació continua igual, el 26 de maig finalitzarà el termini reglamentari per elegir president i es convocaran noves eleccions. La suma de despropòsits, doncs, no només no s’haurà acabat sinó que ningú sap on pararem.
Fa 14 mesos l’anterior cap de l’Executiu català va declarar solemnement que s’havia acabat la legislatura ja que la confiança entre els partits del Govern havia desaparegut. Les eleccions, va dir, es farien una vegada aprovats els Pressupostos. Reconeix que fa un any, segons les memòries que ha publicat recentment, va perdre tota autoritat i que cada conseller feia el que li semblava sense demanar permís o consultar. Després de la seva suspensió, assistim a un espectacle deplorable on es va tractar d’evitar que el vicepresident fos anomenat president en funcions, que pogués exercir les tasques que li corresponien i, en síntesi, que ERC pogués beneficiar-se en vistes a les eleccions d’aquella situació. També hem presenciat una creixent confrontació entre els dos partits governamentals i una paràlisi gairebé absoluta d’acció i de previsió. I tot això enmig d’una pandèmia que exigia la màxima implicació, la col·laboració més estreta entre governs i a l’interior del mateix Govern, l’aportació de tots els recursos possibles, inclosos els de personal, i la informació més exacta i comprensible per rebaixar la tensió i l’angoixa ciutadanes.
El resultat electoral, lamentablement, no està facilitant la superació d’aquest desgavell i els dos partits, ERC i Junts, que el van protagonitzar, continuen mostrant la mateixa, o pitjor, predisposició a anteposar els seus interessos partidistes i la seva ànsia de poder a mirar de donar resposta a les necessitats de la ciutadania, a fer front a la fase final de la pandèmia i a adoptar totes les mesures possibles per abordar la sortida de la immensa crisi econòmica, laboral i social que ens afligeix. Ni ells ho fan, ni les altres forces polítiques troben la manera de pressionar-los perquè ho facin, ni la ciutadania té prou consciència per exigir-ho, ni els mitjans de comunicació els ho retreuen.
El repartiment d’escons actual permet la formació de dues majories, una independentista, ERC, Junts, CUP, i una altra d’esquerres, PSC, ERC, En Comú Podem (ECP). I també, si alguns partits accepten abstenir-se, triar una presidència que formi un Govern en minoria. I aquesta minoria podria ser d’esquerres, PSC i ECP o independentista, ERC i CUP. En tots els casos la suma de vots és superior en les opcions d’esquerres. No obstant, la gravetat de la situació que tenim al davant exigeix la construcció de governs forts, majoritaris i disposats a l’acció i al diàleg.
ERC té a les seves mans l’opció dels dos governs i, de moment, ha elegit l’independentista i ha proclamat la urgència de constituir-lo. Ha fet un acord amb la CUP al marge i, pel que sembla, en contra de Junts. Aquests ni volen reunir-se amb la CUP ni tenen cap pressa per fer-ho amb ERC i menys per arribar a un acord. També estan dividits, uns aspiren a evitar el pacte i anar a noves eleccions i els altres a debilitar el seu soci i obtenir les màximes avantatges portant el pacte al límit del calendari. La premsa segueix aquest repel·lent anecdotari i la gent no sap quin podria ser el programa de govern en cada cas. Tampoc hi ha cap informació sobre les ajudes europees que podrien arribar a Catalunya, qui ha elaborat els projectes i per fer què.
Entretots
En matèria sanitària estem ja en la quarta onada de Covid-19, hem posat de manifest la incapacitat d’aprendre d’errors anteriors i no destaquem en el ritme de vacunació. Tampoc ens ajuda el clima polític d’Espanya, ja que les inesperades eleccions a la Comunitat de Madrid han crispat totes les relacions i han relativitzat el cas català. Aquest fet afavoreix Junts, partidaris de la lentitud i d’una falsa discreció.
Si fa 10 anys ens haguessin anunciat el que ens passa, no ens ho hauríem cregut. Avui, després de tot el que hem llegit, escoltat i dit, no ens queden paraules.
