El laberint català

Vaga de bajanades polítiques

Es llegeix en minuts
Vaga de bajanades polítiques

Aquesta secció és d’anàlisi política en clau catalana. Per tant ara haurien de seguir unes línies en les quals un servidor, suposadament un especialista, tragués punta a l’actualitat protagonitzada pels partits polítics. Hauria, amb tota la pompa i transcendència de la que fos capaç, d’esprémer els fets ja coneguts i aprofitar per fer conjectures sobre el futur més immediat.

Esplaiar-me amb el significat que té que ERC no posi dificultats perquè Aurora Madaula sigui vicepresidenta segona del Parlament en substitució del guillotinat muntanyenc Jaume Alonso-Cuevillas. Treure conclusions del fet que Pere Aragonès exigeixi a JxCat que l’acord de govern amb ERC es concreti ben aviat. Radiografiar què hi ha de veritat i què de mentida en l’amenaça del partit de Carles Puigdemont de quedar-se a l’oposició després de facilitar la investidura del candidat de l’equip d’Oriol Junqueras i especular amb el nombre d’alts càrrecs de l’actual govern en funcions que s’han posat a tremolar davant la possibilitat que aquesta amenaça vagi seriosament.

Si amb això no fos suficient i es requerissin més elements d’actualitat, també podria dedicar unes quantes línies al carnet de penyista republicà que s’ha tret de la màniga el Consell de la República, l’òrgan que segons JxCat hauria de dirigir l’estratègia política dels partits independentistes i del Govern a partir d’ara.

Però trairem el contracte que ens lliga al politiqueig català que no ofereix més que bajanades negant-nos a adornar amb elucubracions la sopa badoca que han estat servint-nos des del dia de les eleccions els adlàters de la cosa.

A més, com qui ens governa és el Procicat, una divinitat politicoadministrativa a l’altar de la qual es desenvolupen tots els sacrificis ciutadans des de fa més d’un any sense més explicacions que les pròpies de l’ordeno i mano, allò de l’anàlisi política ha estat derivant en un gènere menor que ningú trobarà a faltar per un dia.

Al petit empresari que va contractar i va preparar el seu negoci per a l’obertura, pensant que el confinament comarcal ja era història, no li interessen massa les elucubracions sobre el ‘t’ajunto, no t’ajunto’ de JxCat i ERC. Tampoc li fa perdre la son a l’empleat que segueix en els llimbs de l’erto o que ja ha aterrat a l’infern de l’ero. Menys encara als malalts gestionats telefònicament per uns Centres d’Atenció Primària col·lapsats. No sembla que hagi de ser tampoc una qüestió principal per la multitud que espera pacientment que els seus problemes psicològics accentuats o iniciats amb la pandèmia acabin en mans de professionals. I menys encara, perquè no llegeixen diaris habitualment, ha de ser una qüestió de vida o mort per als joves que porten dos anys d’universitat potser no perduts, però sens dubte no guanyats en la seva totalitat.

Podríem continuar afegint col·lectius per a qui la composició de la mesa definitiva del Parlament té la mateixa importància que, posem per cas, saber que a Laos hi ha una província anomenada Luang Prabang. En homenatge a tots ells aquesta setmana deixem tota conjectura al marge. Vaga de tonteria.

Com a qui ha de formar govern no sembla importar-li el més mínim no fer-ho, no serem els altres els qui ens posem pedretes al fetge. Per la via dels fets han estat dient-nos que, al cap i a la fi, no és tan important que hi hagi un executiu que no estigui en funcions i que això de la Generalitat, més o menys, té una transcendència relativa perquè en el fons és igual vuit que vuitanta.

L’autonomia, aquesta que l’expresident Quim Torra va dir que era una molèstia, podia i pot perdre’s per una agressió vinguda des de fora. És aquesta una qüestió que no admet discussió i els exemples són allà des que el PP per acció, i el PSOE, la majoria de les vegades per omissió, van donar per bo que la carpeta territorial espanyola s’havia de segellar definitivament després del fracàs de la ja llunyana reforma de l’Estatut català.

Notícies relacionades

Però l’amenaça principal de l’autogovern no està en l’espai exterior. El mal més gran que es pot fer a les institucions catalanes és des del flac interior. Fins a perdre-les del tot, no físicament però sí políticament, perquè a un nombre significatiu de catalans no els acabi important gota que hi hagi Govern o no n’hi hagi perquè ja en tenen prou amb mantenir les seves vides a la superfície en plena pandèmia i crisi econòmica.

I a aconseguir aquest objectiu semblen dedicar-se en cos i ànima els qui haurien d’estar més interessats en què això no succeeixi, atesa l’extrema voluntat de servei, feina i sacrifici a què estan disposats pel bé de Catalunya, segons resen als seus discursos i xarxes socials. Aquells de qui avui hem decidit no parlar perquè estem en vaga. De tonteries.