ERC i el seu dubte existencial

¿Què separa JxCat i ERC? Primer, l’enemistat dels seus líders, Puigdemont i Junqueras, que té molt a veure amb el paper de tots dos quan la declaració unilateral del 2017. Cap dels dos volia anar tan lluny –Puigdemont va proposar convocar eleccions–, però els dos van apostar per culpar l'altre de «la traïció» (la no-DUI). I al final van fer el que sabien que acabaria malament, que va portar un a l’exili i l’altre a la presó. I tots dos es proclamen el més conseqüent i fidel a la independència. 

Baralla de líders a part, ERC creu avui que la independència necessita més suport que la meitat de la ciutadania que recullen totes les enquestes i els resultats electorals. Més encara quan el 48% o el 51% de les eleccions del 2017 i el 2021 impliquen un suport (comptant abstencions) del 33% i el 27% de l’electorat. ERC creu que actualment la unilateralitat seria un altre fracàs i que s’ha de negociar amb l’Estat, encara més ara que a Madrid no governa el PP, sinó una coalició sense majoria del PSOE i Podem. 

Al contrari, Puigdemont creu que la negociació és impossible perquè l’Estat no admetrà el referèndum d’autodeterminació (té raó) i que cal practicar una «confrontació intel·ligent» amb Espanya que la desprestigiï més a Catalunya, que aguditzi la crisi espanyola i que generi suport internacional contra la repressió. El paper ho aguanta tot, però Espanya no s’enfonsa (malgrat la crisi) i és a la UE. I el que ve menys de gust a Europa és qüestionar un dels seus estats que és la quarta economia de l’euro. JxCat i ERC discrepen del tot en l’estratègia, però tots dos proclamen –a diferència del PNB– que la independència és possible a no molt llarg termini. I ho diuen perquè una part substancial dels seus electors no només ho creu, sinó que no volen ser desenganyats. Com els nens que no volen saber que els Reis són els pares.

Per això ERC és emocionalment incapaç de trencar el somni del 2017 i anar a un pacte transversal. I Puigdemont, que ho sap, es vesteix de guardià del referèndum de l’1-O i els fa xantatge. A més, sap que a tot Govern d’Espanya –el nacionalisme espanyol pesa– li és difícil un tracte desapassionat del conflicte. I llança insídies contra ERC quan pacta amb el PSOE.  

També per això ERC no s’atreveix a plantar cara i negociar amb els comuns i el PSC, quan el PNB sí que ho fa amb el PSOE basc (i contra Bildu). Així, ERC fuig de la realitat. Es va veure al debat amb Illa. Aragonès no admet que un Govern exclusiu de l’independentisme divideixi Catalunya en dos i perdi força per exigir el màxim respecte a l’autogovern (al revés que el PNB).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però la clau és la negativa a admetre que la democràcia es concreta en l’Estat de dret. Aragonès va argumentar, amb raó, que les lleis es poden canviar. I Illa li va respondre que sí, però només a través dels cursos de les lleis vigents. I l’independentisme no ho pot assumir perquè amb la Constitució del 78 (molt ratificada a Catalunya), el camí legal de la independència és gairebé nul. Cap Estat –ni el Canadà– vol ser amputat. I Heribert Barrera, que va evitar –com va poder– que ERC desaparegués a la transició, m’ho va explicitar: «la Constitució va oferir a Catalunya una atractiva ‘gàbia d’or’, però si entres a la gàbia ja no pots sortir».

Pujol va acceptar ‘la gàbia’. Volia ser president i la va creure un pas endavant. Els seus hereus la rebutgen, parapetats en les fortes institucions catalanes (la gàbia). I a ERC segueixen en el no del 78. I no aprecien les anàlisis ni de Barrera ni de Josep Tarradellas, que, per la seva història, sabien que Europa és una unió d’estats que cooperen i es protegeixen. Res a veure amb els Reis Mags. n