HOMENATGE

La sogra de Margarida Puig

Em commou el seu testimoni, escrit amb tant de respecte i cura cap a la figura de Mercè Rodoreda

4
Es llegeix en minuts
La sogra de Margarida Puig

Margarida Puig tenia 25 anys quan va conèixer qui seria el seu marit, Jordi Gurguí. Va ser cosa d’unes ties, convençudes que a la neboda se li estava passant l’edat de casar-se i no semblava gaire preocupada per això. Era cert: Margarida no tenia pressa, era professora de piano i una habitual dels concerts dominicals del Palau de la Música, una noia instruïda a qui li agradava el cine, el teatre i la lectura. El candidat era un jove amb estudis i feina –li anava molt bé en el negoci de la ferreteria–, que patia un mal similar al d’ella. Era molt simpàtic, tenia moltes amigues, però no aconseguia entaular relacions serioses amb cap. Les ties van organitzar una cita a la qual Margarida va acudir de mala gana. Però, oh sorpresa, va resultar que el noi li va interessar. Era «bon conversador, decidit, rialler, molt persuasiu», segons les seves paraules. Ell li va proposar que fossin nòvios. Ella va acceptar.

En la vida d’ell, no obstant, hi ha algunes ombres. Els seus pares estan separats. La mare és a l’exili. El noi guarda rancor al seu pare i idolatra la seva mare. Parla d’ella sense parar, la té en un pedestal. Potser llavors Margarida s’adona que la seva no serà una sogra fàcil, i que si vol que li vagi bé en aquella família ha d’aprendre a tractar-la sense cedir terreny. Però també –i aquí ve el complicat– a acceptar les seves decisions i a respectar-la. La sogra de Margarida Puig es deia Mercè Rodoreda.

La Margarida va conèixer Mercè poc abans de casar-se amb el Jordi. Una trobada breu i per sorpresa. De sobte van trucar al timbre i allà hi havia el seu promès acompanyat de la seva mare, que havia entrat al país sense papers i no podia quedar-se gaire estona. Ni tan sols va entrar. Van intercanviar salutacions. La Mercè va dir que no tenia temps i se’n va anar. La Mercè mai va tenir gaire temps. Una cosa semblant explica el seu net Josep Maria en un capítol de la sèrie documental, produïda fa uns anys per TV3, ‘El meu avi’: va anar a visitar la seva àvia a Romanyà de la Selva, on ella vivia, després d’anys de no tenir cap contacte amb ella. Al contrari del que tots li van advertir que podia passar, Rodoreda el va rebre, li va preguntar pels estudis, per la família, van fer un volt pel jardí i el va acomiadar després de dir-li que tenia molta feina. En tenia, quin dubte hi ha: s’estava convertint en una de les novel·listes més importants del segle XX. El net la justifica al mateix documental. Era molt més important que Rodoreda es concentrés en la seva obra que en els seus nets, diu.

Ara aquesta història fa un salt espaciotemporal i se situa a l’habitació d’un hospital de Girona el 13 d’abril de 1983. Mercè Rodoreda s’està morint d’un càncer de fetge. Allà arriba Margarida amb els seus fills. Fa dècades que no veu la seva sogra, des que Rodoreda va trencar tota relació amb ells per problemes amb una herència. Hi ha hagut oportunitats, però la novel·lista no va saber o no va voler aprofitar-les. El seu fill va haver de ser ingressat en un sanatori mental. Quan va morir Armand Obiols, amant de Rodoreda durant anys, Margarida va escriure a la seva sogra i li va donar el condol. Les cartes, els telegrames, van quedar sense resposta. Margarida es va enfrontar sola a la malaltia del seu marit. Malgrat tot, es pronuncien paraules amables a l’habitació de l’hospital. Després, la fugida definitiva.

Notícies relacionades

Club Editor acaba de reeditar ‘Cartas a l’Anna Murià (1939-1956)’. Recull algunes missives entre Rodoreda i la seva companya d’exili, també escriptora. L’edició, de Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, és impecable. Hi trobem la Rodoreda humana, esquinçada, contradictòria, de vegades a punt del suïcidi. El volum aporta material inèdit. El descobriment més gran, per a mi, ha sigut Margarida Puig. Em commou el seu testimoni, escrit amb tant de respecte i tan cuidat. Extralimitant-me, imagino el que hi ha més enllà de les seves paraules. Que difícil que li devia resultar ser la nora de Mercè Rodoreda. Ser-ho amb aquesta sobrietat i aquesta elegància, malgrat les dificultats de la seva vida i de les ironies del destí. Més enllà fins i tot de les paradoxes: Rodoreda va construir les seves novel·les amb els menuts de la seva vida. La mateixa vida de la que va fugir per escriure les seves novel·les.

Margarida Puig va morir el passat 26 de març, quan jo estava tramant ja aquest article. Ja sé que no és gaire, però aquestes paraules pretenen rendir-li homenatge.