Editorial
Els partits presents a la cambra, excepte el PP i Ciutadans, és a dir, el PSC, ERC, Junts per Catalunya, la CUP i En Comú Podem, han pactat un protocol per aïllar l’extrema dreta. El PSC va ser el primer que va presentar un pla en aquest sentit, que ja preveia l’exclusió de Vox de la Mesa del Parlament, com així va ser, i de les taules de les diferents comissions parlamentàries, on el repartiment de llocs no és proporcional. Els socialistes van proposar també evitar que la presentació d’iniciatives recaigués en un ponent de Vox i que no se subscrigués cap resolució amb el partit ultra, així com eludir la confrontació directa als debats per impedir en la mesura possible concedir més temps del necessari als diputats d’extrema dreta per al·lusions personals.
Malgrat que la majoria dels partits defensen postures comunes, la unitat no és absoluta, com s’ha vist al debat d’investidura, en què uns grups van optar per abandonar el ple durant la intervenció del líder de Vox, Ignacio Garriga, mentre d’altres es mantenien a la sala o mostraven cartells de protesta. No està clara, doncs, la manera de respondre a Vox ni la manera d’aïllar l’extrema dreta. El PP i Cs, per part seva, s’oposen a qualsevol cordó sanitari, el primer perquè no confia que els socialistes no s’acostin a Vox si ho necessiten i el segon perquè s’oposa a aïllar qualsevol grup, sigui d’extrema dreta, com Vox, o d’extrema esquerra, com la CUP.
La relació amb l’extrema dreta sempre ha sigut polèmica i controvertida. Només cal veure les batzegades del PP a Espanya per comprovar-ho. Ha anat des de pactes a Andalusia, Madrid i Múrcia fins a la ruptura, almenys simbòlica, que Pablo Casado va escenificar a la moció de censura presentada per Vox. És indubtable, no obstant, que deixar-se contaminar pel discurs ultra i pactar amb Vox només beneficia l’extrema dreta i perjudica els partits que accepten els pactes. No només Vox condiciona aleshores les decisions de la dreta –en immigració o polítiques de gènere, per exemple–, sinó que creix a costa dels partits més pròxims ideològicament. No són gens aconsellables la inhibició ni el silenci, sinó la confrontació democràtica, la refutació dels discursos tòxics dels ultres i fer bones polítiques públiques per resoldre els problemes dels ciutadans i treure arguments demagògics a Vox.
La implantació de cordons sanitaris, per contra, és discutible i pot resultar contraproduent perquè victimitza Vox. Pot ser pitjor el remei que la malaltia. Una cosa és no pactar amb l’extrema dreta –aquí hi ha els exemples d’Alemanya i França– i una altra recloure-la en un racó parlamentari amb la possible conseqüència que es revolti i traslladi l’agitació al carrer. Evitar els pactes amb els ultres és compatible amb la renúncia a aplicar un cordó sanitari.
