Editorial

‘Júniors’ espremuts

L’explotació laboral a les empreses d’auditoria i consultoria reclama intervencions col·lectives que lluitin contra la precarització

2
Es llegeix en minuts
Diversos ’brokers’ passen davant el logo de Goldman Sachs a la Borsa de Nova York.

Diversos ’brokers’ passen davant el logo de Goldman Sachs a la Borsa de Nova York. / BRENDAN MCDERMID (REUTERS)

La denúncia, fa dues setmanes, d’empleats ‘júniors’ de Goldman Sachs, el banc d’inversió nord-americà, va destapar un submon de les relacions laborals pràcticament desconegut que s’allunya de la percepció generalitzada sobre les condicions de treball en aquest sector. Es queixaven, sobretot, del nivell d’explotació horària, que no salarial, que qualificaven d’«inhumà i abusiu». En el mateix grau d’explotació es troben les empreses d’auditoria i consultoria, en aquest cas amb un sou baix per als treballadors més joves i amb jornades maratonianes que contravenen totes les normatives laborals vigents. Estem parlant d’empleats que cobren sous pròxims al sou mitjà espanyol el seu primer any però amb condicions de treball i exigència que els exposen a una pressió constant que genera múltiples desercions i seriosos problemes psicològics. La informació que publica avui EL PERIODICO es fa ressò d’un panorama que implica les empreses més reconegudes del sector –les anomenades Big Four– i que descriu l’existència d’un cercle viciós. Joves altament preparats que aguanten la situació en què treballen per la promesa d’un ràpid ascens i d’emoluments substanciosos que, en una carrera que es viu amb una alta i ferotge competitivitat, moltes vegades no es concreta. L’esquema de funcionament de les empreses basa el seu model de negoci en la facturació per hores, amb la qual cosa es proveeixen de la dedicació exhaustiva d’aquests treballadors que, a més, per les mateixes circumstàncies en què porten a terme la seva comesa, no tenen una organització sindical que vetlli pels seus drets, en un univers en el qual predomina (ja des de la mateixa selecció de personal) un alt grau d’individualisme.

En el terreny dels horaris, funciona una lògica perversa. Exposats a una avaluació constant, no s’exigeixen hores extres però hi ha la convicció que només a través d’aquest sobreesforç –en molts casos no remunerat– s’aconseguirà la consolidació i l’hipotètic ascens. A més, en el moment que vivim, el teletreball ha contribuït a agreujar l’estrès, l’ansietat i la fatiga crònica, sense barreres que impedeixin el grau de saturació en l’activitat laboral, origen de síndromes com el del treballador cremat, considerat com una malaltia per l’OMS. Hem assistit en els últims temps a casos dramàtics, com suïcidis o morts provocades per un treball extenuant, exemples extrems que són la punta de l’iceberg d’aquest sector, que, d’altra banda, no té una regulació efectiva o unes reivindicacions reglamentades que vagin més enllà de la queixa soterrada dels qui pateixen aquest tipus d’assetjament laboral.

Potser no responen a la concepció tradicional del treballador que viu en condicions extremes o que veu els seus drets socials conculcats, en situacions extremadament penoses, com els ‘riders’, o que han de travessar períodes en principi essencialment formatius que imposen altíssimes càrregues de feina i responsabilitat sense una remuneració proporcional, com el dels metges residents. Però es tracta sens dubte d’una situació asfixiant que reclama intervencions col·lectives que lluitin contra la precarització i contra un estat de coses que prescindeix de la dignitat de la persona. És imprescindible, com a societat, procurar que es respecti i es promogui la salut laboral, també en aquest univers opac i competitiu.