Una exigència inacceptable

La investidura de Pere Aragonès està en punt mort. Molt haurien de canviar les coses perquè dimarts vinent el sentit de les votacions sigui diferent al de divendres passat i JxCat faciliti amb els seus vots la conversió del líder republicà en president de la Generalitat.

S’imposen diverses reflexions sense matisos perquè, tot i que la teatralització en la qual viu la bombolla política intenti distreure la realitat, la situació social i econòmica de Catalunya és de màxima gravetat a causa de la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

La primera consideració és d’ordre purament democràtic. L’exigència de JxCat d’externalitzar al Consell per la República, un òrgan privat situat fora de l’entramat institucional, la tutela i direcció de l’estratègia política de la Generalitat, és inacceptable des de qualsevol òptica democràtica. JxCat depassa, amb aquesta exigència que s’utilitza formalment com a escull principal per brindar el seu suport a Pere Aragonès, les línies vermelles que marquen la frontera del joc democràtic i se situa de ple en un pla iliberal sens dubte inadmissible.

En la mesura que ERC vulgui fer creïble el seu compromís de governar pensant en tot Catalunya i no només en els independentistes, com Pere Aragonès va insistir en el seu discurs de divendres, no pot cedir davant d’aquest despropòsit.

Respecte a la democràcia

La legitimitat dels nostres representants emana del vot de tots els catalans que van acudir a les urnes el passat 14-F. Aquests comicis no eren per traspassar poders al Consell per la República ni per donar carta blanca a ningú per actuar fora de les institucions legalment constituïdes. Estem davant d’una simple qüestió de respecte als principis bàsics de la democràcia que JxCat sembla haver oblidat. Cal exigir a Pere Aragonès que es mantingui ferm en aquesta qüestió i no es presti a participar en el segrest de la Generalitat que es pretén.

La segona reflexió té a veure amb les divergències entre ERC i JxCat pel repartiment de poder si finalment arriben a un acord. En aquest punt, la política catalana no és diferent de la de qualsevol altre país a l’hora de tancar un pacte de Govern que impliqui diverses forces polítiques. No obstant, la situació pandèmica i les seves conseqüències haurien d’empènyer els partits a ser més diligents i àgils en la concreció d’aquests aspectes.

Els ciutadans no mereixen, després d’un any llarg de convivència amb la Covid-19 i els múltiples sacrificis que se’ls ha exigit, que el politiqueig es mostri amb tanta impudícia. Insistim, no és un fet diferencial –només cal mirar a Madrid–, però això no és obstacle per efectuar una crida a la responsabilitat a la classe política catalana.

Lamentablement cal anotar també que tots els indicis apunten que, en cas que es concreti un acord entre ERC i JxCat, el govern resultant patirà molts dels greus problemes que van perjudicar l’anterior, nascuts de la desconfiança, si no aversió, entre els seus integrants.

És una pèssima notícia, ja que serà el pròxim executiu el que s’haurà d’implicar en la gestió dels fons de recuperació de la UE negociant des d’una posició de solvència amb el Govern espanyol. Lamentablement, per a aquesta última qüestió no es preveu solució possible, ja que ERC i JxCat s’han entossudit a deixar clar en els últims dies que, lluny de fer les paus, se suporten menys que mai.