Sectors infravalorats

Treballadors essencials

En l’escenari pandèmic o gairebé postpandèmic ens hem adonat que hi ha moltes professions indispensables per a la vida quotidiana amb unes condicions laborals poc dignes

Es llegeix en minuts

No sé vosaltres, però jo, si fa un any algú m’hagués preguntat qui fa treball essencial, segurament només hauria pensat en el personal sanitari i els cossos i forces de seguretat. Estic segura que la meva resposta, com a persona jove que, afortunadament, no ha viscut cap guerra, hauria sigut diferent per complet la que donaria la meva àvia amb els seus 84 anys. 

En l’escenari pandèmic o gairebé postpandèmic (segons el grau d’optimisme amb què avaluem la situació actual), tots ens hem adonat que hi ha moltes més professions indispensables per a la vida quotidiana, fins i tot durant el confinament domiciliari, amb les activitats reduïdes a la mínima expressió, era bastant llarga la llista dels professionals l’activitat dels quals necessitàvem i que, així, van fer que els treballadors no essencials disposéssim d’aliments, aigua, electricitat, atenció mèdica, informació i altres béns i serveis.

Tot i que ara no tinc cap dubte de la importància de tots els sectors classificats com a essencials, el gener del 2020 no hi hauria inclòs la premsa, els serveis de neteja, les residències de gent gran o de dependents i l’activitat postal. Per això, em pregunto si hauríem de valorar i recompensar aquestes persones de manera destacada i si, abans de tot això, la qualitat d’essencials ―ara visibilitzada i que jo desconeixia― es tenia en compte en el mercat de treball i, per tant, s’oferien condicions laborals d’acord amb la importància de les tasques desenvolupades. Dit d’una altra manera, si la societat no pot funcionar sense aquests sectors, la seva valoració social hauria de ser més gran, a fi que hi hagi prou persones que estiguin disposades a treballar en aquestes àrees sigui quina sigui la situació de risc i, d’aquesta manera, assegurar el subministrament de béns i serveis que, arribat el cas, ens resulten essencials.

Per comprovar què passava abans de la pandèmia, he consultat dades d’un element que, juntament amb el salari, defineixen millor la qualitat de l’ocupació: el percentatge de contractes temporals per sector o activitat econòmica. Com bé sabem els que tenim feina, vivim en un país en què s’abusa de la contractació a curt termini. Això s’explica, entre altres coses, per una legislació molt favorable que sigui així, ja que no només s’ha liberalitzat l’ús d’aquest tipus de contractes des de la dècada de 1980, sinó que se n’ha propiciat el creixement exponencial. Així, aquesta relació laboral ja no s’utilitza només per a activitats de caràcter estacional; en moltes ocasions, serveix per cobrir llocs indiscutiblement permanents. A llarg termini, encadenar contractes temporals durant la vida laboral es tradueix en una progressió salarial menor; així mateix, qui pateix aquesta circumstància es troba amb la impossibilitat de fer plans vitals que requereixin un compromís econòmic amb un horitzó llarg, per exemple, una hipoteca.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

La pregunta és si, tenint en compte la rellevància dels treballadors essencials, aquestes professions tenien una menor taxa de temporalitat (definida com la proporció de persones assalariades amb contracte temporal respecte del total d’empleats al sector) i, en conseqüència, resultava més factible assegurar la continuïtat de les activitats bàsiques i fonamentals per a la població general. Les dades mostren la realitat. Resulta que un any abans de la pandèmia (2019) més del 27% dels treballadors espanyols tenien un contracte temporal, però el percentatge s’elevava al 50% en les activitats postals (inclou transport i repartidors) i al 31% en les sanitàries i de serveis socials. D’altra banda, si ens fixem en el salari publicat en algunes webs de recerca d’ocupació, veiem que per al sector de la neteja s’estableix en 12.364 euros bruts a l’any i per als treballadors socials arriba a 16.000 euros; n’hi ha prou com a element de comparació amb el salari mitjà del conjunt de treballadors a Espanya, que se situa en poc més de 24.000 euros bruts a l’any.

Sincerament, amb aquestes dades sobre la taula, em sorprèn que els treballadors essencials no abandonessin de forma massiva la feina l’últim any. Van fer just el contrari: van arriscar la salut i la dels seus familiars perquè la resta de la població poguéssim menjar, ser atesos per un metge i no ens sepultés la porqueria. Ho sé, es diu ètica professional, però no hauria de ser incompatible amb tenir unes condicions laborals dignes, d’acord amb la condició d’essencial d’aquestes activitats.