#RocioYoSiTeCreo

Hi ha moments televisius que passaran a la història. Un d’aquests és el documental sobre Rocío Carrasco que s’ha emès aquesta setmana per Tele-5. ‘Rocío, contar la verdad para seguir viva’. Més enllà de la seva vida com a famosa del món del cor, el de Rocío és el testimoni clar, directe i brutal d’una dona que ha rebut maltractament emocional i en ocasions físic de la seva parella. La societat s’ha posicionat durant molts anys considerant-la mala mare perquè els seus fills no vivien amb ella. Molts són els homes que viuen separats dels seus fills (famosos i no tant) i ningú els posa en dubte com a pares. Aquest és un dels molts privilegis que tenen els homes. No se’ls exigeix tant o pràcticament res. La dona ha de ser absolutament perfecta en tot. Bona dona i bona mare. I si no està amb els fills no serà perquè no pot, serà perquè no vol.

Aquesta va ser la sentència de la societat durant molts anys. Sentència que espero que arran d’aquest documental, canviï. Es parla de maltractament i es parla de problemes mentals. Que necessari veure això a la tele i sentir-ho en primera persona de la boca de la víctima. Rocíoo Carrasaco pateix, des de fa anys, dun quadro ansiosodepressiu, amb crisi d’angoixa i ansietat generalitzada, que fins i tot l’han portat a intentar suïcidar-se. Tot documentat en el programa. I jo em pregunto: Si s’estima que més de 1.000 dones han sigut assassinades a Espanya per les seves parelles homes, ¿quantes s’han suïcidat? ¿Han abandonat els fills? ¿Han caigut en una depressió? ¿S’han abocat a les drogues o a l’alcohol? Aquest testimoni és molt important i ens deixa clar que el problema de la violència de gènere és un problema sistèmic que de vegades no es pot demostrar. Cal canviar les lleis, cal reformar-ho tot de dalt a baix, cal educar els nens i les nenes. Hi ha coses que no es poden permetre, el que comença amb un simple «ets tonta» pot acabar amb la teva vida. I poden trencar-te sencera sense tocar-te ni un pèl.