Editorial

Drama migratori a les Canàries

La pressió que suporta l’arxipèlag mereix la solidaritat de tots. Actuar com si només fos un problema de les illes és, a més d’injust, un autoengany

Es llegeix en minuts

El Periódico

Drama migratori a les Canàries

Amb la mort d’una nena de dos anys dies després de desembarcar al port d’Arguineguín, a Gran Canària, són ja 19 les persones que han perdut la vida aquest 2021 en el seu intent de creuar l’Atlàntic en pasteres, sense comptar amb les víctimes desconegudes en alta mar o amb episodis greus d’hipotèrmia després d’un trajecte llarg i extremadament perillós. S’agreuja, doncs, la situació de crisi humanitària que es viu a les illes, similar en proporcions a l’anomenada «crisi dels ‘cayucos’» del 2006, però amb característiques que la fan diferent. Més de 23.000 immigrants van arribar a l’arxipèlag el 2020, procedents en la seva gran majoria (un 50%) del Marroc i, en menor mesura (15-18%) de Mali i el Senegal. El punt d’arribada a Espanya ja no és la Península sinó, majoritàriament, l’illa de Gran Canària, a través d’una ruta que es caracteritza per ser la més mortífera de totes les que condueixen al territori de la Unió Europea. En aquest sentit, es pot fer notar que la circulació a través del Mediterrani central s’ha reduït, en relació amb el 2018, en un 50%, mentre que el flux migratori a les Canàries ha augmentat ni més ni menys que un 1.164%, de 1.300 persones el 2018 les ja citades 23.000 l’any passat. Hi ha diverses causes que ajuden a entendre aquest canvi, com les accions que van portar a terme el Govern espanyol i la UE envers Rabat, amb un paquet d’ajudes milionari que es va centrar en més control al nord del país que va desplaçar el flux al sud, és a dir, al Sàhara Occidental, base actual del corrent migratori. Un altre factor és la situació desesperada que es viu al Marroc, a causa de la constant sequera i de la falta de recursos econòmics, a més de la pandèmia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta gran quantitat d’immigrants a les Canàries suposa no només un drama humanitari, agreujat per la proliferació de menors que viatgen sense presència paterna o materna, sinó un focus de tensió social en una zona que viu moments complicats a causa de la Covid-19 i de la seva repercussió en el turisme. Hi ha observadors que parlen de l’arxipèlag com d’una enorme «sala d’espera», quan no d’una «presó», una espècie de gàbia consentida per la política migratòria europea, amb continus episodis de devolucions i de reforçament del blindatge als llocs de sortida, però, alhora, amb unes 11.000 persones que viuen en precari en hotels o, en el futur, en macrocampaments construïts expressament a l’espera d’una solució que pot tardar mesos. Els nens mereixen una mención especial, ja que mereixen una protecció superior. El Govern canari ha alertat que els 2.600 menors no acompanyats que té sota la seva tutela superen amb escreix la capacitat d’assistència de l’autonomia. Demana més finançament, i sobretot, més solidaritat en l’acollida per part de la resta de territoris. És una reclamació lògica, ja que actuar com si el problema fos només de les Canàries és, a més d’injust, un autoengany. També a nivell europeu seria necessària més corresponsabilitat entre els països membres.

En uns temps en què la circulació està restringida i s’intensifiquen els controls per accedir a la Península, la necessitat de trobar una sortida a aquest problema és més urgent que mai, perquè tant la precarietat de les víctimes com els conflictes socials que la situació provoca poden convertir-se en un polvorí. És necessari, abans de res, vetllar per la integritat física dels qui arrisquen la vida a l’Atlàntic, i, en segon terme, actuar amb celeritat –malgrat les dificultats del moment– perquè el seu futur sigui digne.