La malaltia del tacticisme

Tots els partits practiquen en una mesura o altra una política de vol curt, sense llums llargs, que es mou a impulsos de l’últim tuit o de l’últim sobresalt. Els episodis viscuts des que es va anunciar la moció de censura a Múrcia, seguida per iniciatives similars a Madrid i a Castella i Lleó, més l’avanç electoral en la Comunitat madrilenya, la sortida del Govern de Pablo Iglesias davant el perill de desaparèixer a la capital i l’enfonsament de Ciutadans són les proves evidents del que està passant. 

El que està passant és una volatilitat de la política i una inestabilitat crònica, sobretot des que el bipartidisme es va acabar el 2015. Entre aquell any i el 2019 hi va haver ni més ni menys que quatre eleccions generals. La pandèmia, a més, ha augmentat la polarització i el nerviosisme entre els partits, que no s’acostumen tampoc a la cultura de la coalició. No saben gestionar les diferències ni arribar a acords per sobre de l’interès partidista.

Tot l’espectacle i la convulsió política dels últims dies no responien a cap demanda ciutadana, sinó als càlculs electorals i de driblatge curt dels partits, empesos per uns estrategs que conceben la política com un carrusel de sorpreses constants, com si fos una sèrie de televisió. No hi ha projectes a llarg termini, ni debat ideològic, ni es parla dels problemes que interessen a la ciutadania, ja siguin els impostos, l’educació o la sanitat. Les sessions de control dels dimecres al Congrés en són el millor exemple. I fins a tal punt és així que quan Íñigo Errejón, per exemple, planteja un problema real i actual com la salut mental, a causa de la pandèmia, un diputat del PP se’n burla i l’envia al metge.

Aquesta política precipitada, d’aparença, sense fonaments sòlids, només pot incrementar la desafecció dels ciutadans, la sensació que tots els polítics són iguals, i l’enfonsament de la confiança en els dirigents i en els partits polítics. I, al final, només pot beneficiar la ultradreta, que utilitza la inestabilitat i el clima de desgovern per colar el seu discurs tòxic. Especialment quan vivim una fatiga social derivada de les restriccions a la llibertat per lluitar contra el virus i una crisi econòmica derivada de les decisions de l’Estat, no dels avatars del mercat.

El sistema de partits a Espanya és alhora fràgil i amb excessiva presència en totes les esferes socials, una invasió que procedeix de la Transició i que no és comparable al que ocorre en altres països, on la societat civil està més ben organitzada i no depèn tant dels diners públics. Un dels exemples de la fragilitat és el que ha ocorregut amb Ciutadans, un partit que, a l’expansionar-se a Espanya, es va crear amb criteris de màrqueting, sense referents ideològics clars, i quan els votants l’han abandonat s’ha enfonsat al mig d’intrigues, transfuguisme i lluites pel poder.