Feminisme

Dones als carrers contra l’odi

Les protestes de Londres contra un crim brutal i les marxes a Austràlia contra el sexisme al Parlament són una rèplica més intensa del 8-M

2
Es llegeix en minuts
Dones als carrers contra l’odi

Sis dones d’origen asiàtic van ser abatudes per un tirador a Atlanta, que també va matar dues persones més que estaven a la zona de spas on va decidir atacar. Les noves formes de polarització porten a l’arena de l’odi les diferències. Primer es va investigar un possible mòbil racista, a partir de les estadístiques creixents d’agressions i abusos a la comunitat asiàtica que resideix als EUA. Només a poc a poc ha anat apareixent una altra motivació darrere del tiroteig, l’odi a les dones, al seu sexe. «Va tenir un mal dia», va afirmar matusserament el cap de policia que dirigeix el cas, d’una forma inquietantment semblant a la que s’utilitzava per explicar els crims masclistes fa dues dècades: va ser un rampell, un crim passional.

¿Com volen que no estiguin enfurismades les dones? Atlanta es desperta d’aquest malson la mateixa setmana que a Londres hem presenciat les protestes més enceses de dones, desafiant fins i tot les restriccions del confinament i enfrontant-se a la policia, per la falta de seguretat que senten als carrers. L’espurna de la ràbia ha sigut el brutal assassinat d’una dona de 33 anys, Sarah Everard, que va ser segrestada quan creuava sola un parc. El seu cadàver va ser trobat setmanes després en una zona boscosa. ¿Quant fa que parlem d’arquitectura de gènere, de la necessària adaptació de les ciutats als seus habitants, de la falta d’il·luminació als carrers? El crim es remunta a les èpoques en què a les dones se’ls recomanava el confinament quan hi havia un assassí lliure. I de nou, l’odi. Furibundes van ser les reaccions que es va desencadenar quan una política anglesa, Baroness Jones, va plantejar que potser el toc de queda se’ls hauria d’aplicar als homes, i no fer una crida a les dones a quedar-se a casa per la seva seguretat. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Quantes dones més han de morir o ser agredides? Les protestes s’han desencadenat paradoxalment uns dies després del Dia de la Dona més atípic que podem recordar, amb fortes mesures de protecció contra el coronavirus, que impedien manifestacions multitudinàries o actes de gran format de reivindicació. Les protestes de Londres són una espècie de 8-M en diferit, que s’ha desencadenat amb un fet.

El partit de les dones

I com si hi hagués una connexió de germandat entre totes les dones del globus, mentre Londres cremava de ràbia massa temps continguda, a Austràlia se succeïen les protestes, amb un acte central de milers de dones envoltant el Parlament de Canberra, en protesta pel masclisme imperant en la política del país i en les seves institucions. Les denúncies per assetjament sexual que han esquitxat un membre del Governi les situacions d’abús que s’haurien produït entre els passadissos de la Cambra legislativa, s’han mantingut d’amagat durant molt temps i una vegada han vist la llum han topat amb una tebiesa i falta de resposta del primer ministre, Scott Morrison. 

Diverses diputades australianes del partit laborista, els verds i els liberals han posat en marxa un grup de treball per controlar i posar fi a la cultura política que maltracta les dones fins i tot en la institució. Si la polarització que alimenta l’odi no es rebaixa, qui sap si estem davant les albors d’un partit polític essencialment feminista amb capacitat, per fi, real, d’escoltar, almenys, la meitat de la població.