Apunt
Fal·làcies
M’estic plantejant quedar-me a viure en els clàssics, només en ells trobo l’aplom i la serenitat per explicar tant trasbals polític.
Aristòtil apuntava que hi havia dos tipus d’argumentacions: les veritables i les que no ho són, però ho semblen. Aquestes últimes són les anomenades fal·làcies i estan de moda entre la nostra classe política. Isabel Díaz Ayuso s’ha decantat per les fal·làcies de causa falsa, aquelles que ofereixen un motiu que no pertany al mateix àmbit de les premisses que s’estan utilitzant.
Un clar exemple és el seu eslògan de campanya, aquest que va semblar improvisar en la convulsa compareixença en la qual va anunciar eleccions:
«Socialisme o llibertat» va afirmar la presidenta de la Comunitat de Madrid i molt li devia agradar perquè el va canviant a conveniència, l’últim conegut «Comunisme o llibertat». La fal·làcia és de tal calibre que es permet comparar un corrent polític (o els que faci falta) amb un dret humà i imprescriptible: la llibertat. És tal la trampa que s’atribueix la representació exclusiva d’aquest majúscul dret i, per tant, sl’arrabassa als altres.
Inés Arrimadas, encara presidenta de Ciutadans, s’aferra en els últims dies a la fal·làcia d’autoritat; sosté i se sosté al capdavant del seu partit més enllà de tota discussió possible i obviant qualsevol dada que tingui a veure amb la realitat. Toni Cantó, coordinador de la formació a València fins aquest migdia confirmava aquesta pràctica a l’abandonar la reunió de l’Executiva, la seva proposta perquè es produís una dimissió de tota la direcció actual ni tan sols ha sigut sotmesa a votació.
L’absència d’arguments sempre estretament relacionada amb la fal·làcia d’autoritat.
Notícies relacionadesLa majoria de les decisions, dimissions, canvis de partit i misèries polítiques d’aquesta última setmana han sigut sostingudes o justificades pels seus protagonistes recorrent a una fal·làcia ja sigui de connexió o d’ambigüitat.
El catàleg és ampli però l’han esgotat. A aquest pas esgoten els clàssics.
