Tornada al passat
Jugar amb un dinosaure
Potser perquè estem saturats de pantalles, sembla que s’han posat de moda les màquines d’escriure
Vet aquí una més de les moltes coses rares que ens ha deixat la pandèmia: sembla que s’estan posant de moda les màquines d’escriure. Tot va començar a TikTok, una xarxa social freqüentada pels més joves, i amb alguns vídeos que reproduïen el so de les tecles o on apareixia algú mecanografiant i que es van fer virals. Als Estats Units han sorgit negocis dedicats en exclusiva a la venda de màquines d’escriure i s’han obert bars on els clients poden experimentar amb elles. Al nostre país hi ha llocs web especialitzats en totes les seves variants, entre les quals n’hi ha també noves, acabades de fabricar, i de les millors marques. ¿I per què vull una màquina d’escriure en temps d’ordinadors? Curiosament, avui s’enalteix d’elles el mateix que les va descartar: són mecàniques (no gasten electricitat), requereixen una certa destresa (en la qual cal exercitar-se), la seva absència de connectivitat evita distraccions de l’usuari (és a dir, fomenten la concentració), no deixen rastre digital de cap tipus (diuen que els espies de tot el món les utilitzen) i –atenció– generen documents únics i originals, que amb el temps poden arribar a tenir valor, com per exemple la còpia original d’una novel·la.
No sé si aquests arguments convenceran algú que no sigui espia o mitòman, però jo de bon grat em compraria una Remington o una Underwood antiga només per la seva imponent presència. Són alguna cosa així com la locomotora de l’escriptura, tan grans, tan severes, tan pesades. No s’ha d’oblidar que algunes van sortir de velles fàbriques d’armes. A les pàgines d’antiguitats són fàcils de trobar, i per preus raonables. El problema és la quantitat d’espai que necessita aquest tipus de nostàlgia, però estic segura que els autèntics col·leccionistes saben on posar-les. I ho fan.
D’una pantalla a una altra
Notícies relacionadesHi ha una altra explicació al fenomen. Estem saturats de pantalles. No podem més. Ens passem el dia treballant davant d’un ordinador, aixequem la mirada tot just uns minuts per menjar, anar al bany o córrer mitjana hora pel barri i immediatament tornem a mirar la pantalla. Tot passa per elles. La feina, la diversió, les relacions personals. N’hi ha grans com el televisor o petites com el mòbil. La nostra vida consisteix a passar d’una a l’altra. L’únic lloc on no hi són, és als somnis. De manera que aquesta tornada a la màquina de sempre, amb els seus sorolls, les seves dringaderes, la duresa de les seves tecles, la seva cinta i el seu rodet, pot llegir-se també com una tornada metafòrica, o no tant, al real i tangible del món.
Tinc una Olivetti Lettera a sota de la taula on està instal·lat el meu flamant ordinador. De tant en tant la rescato i l’observo. És nova, malgrat ser una antigalla. Me la van regalar només dos anys abans de la irrupció de la informàtica. Una de les tardes més divertides de la meva vida va ser quan la vaig deixar a mercè dels meus tres fills, llavors nens encara. Es van entretenir durant hores. Crec que van tenir la impressió d’haver estat jugant amb un dinosaure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
