El tauler català

El menyspreu a Roger Torrent i al Parlament

3
Es llegeix en minuts

Hi ha setmanes en què és una llauna dedicar aquestes línies a l’anàlisi de la política catalana. No perquè hi hagi res interessant a dir, sinó perquè s’estrenen vodevils i sainets de més substància del tipus «¡Múrcia, que bonica ets!» o «El suïcidi d’Inés». Amb tot, i a l’espera que la maça del licitador doni inici al repartiment de béns i estris de Ciutadans, girem la vista al teatre català, que ha estrenat el guió d’una nova comèdia.

Del primer tràmit seriós de la legislatura, la constitució de la Mesa del Parlament, cal assenyalar diverses qüestions. La primera és rellevant perquè afecta la mateixa naturalesa de la institució i la presidència de la Cambra. Amb la narrativa que s’ha volgut construir hi ha hagut moments en què semblava que ens volguessin donar gat per llebre. Ni la mesa ni la seva presidenta són el Parlament. Les seves responsabilitats comencen i acaben en el que disposa l’Estatut, les lleis i el reglament de la mateixa institució. Ningú, tampoc la presidenta tot i que porti penjat un bonic medalló, pot fer el que li doni la gana El que hem vist no era una entronització, tot i que s’hagi volgut presentar així. Era tan sols l’elecció de qui ha de garantir el bon funcionament de la cambra.

La segona qüestió és menor. Té a veure amb el poc respecte que la presidenta del Parlament ha demostrat a la institució que ha promès servir amb tant afany. El menyspreu de Laura Borràs a l’anterior president de la Cambra, Roger Torrent, que no va merèixer ni una sola referència per part de la seva substituta, demostra fins a quin punt és fràgil la concepció democràtica de qui s’ha convertit en la segona autoritat de Catalunya. Perquè, deixant de banda l’educació, cal assenyalar que la continuïtat entre mandats és un element principal de les institucions democràtiques.

Una Joana d’Arc amb estelada

Borràs es va saltar aquest punt, va esborrar la presidència de Torrent, el va acusar implícitament d’haver traït les seves obligacions i va voler presentar les seves credencials com si es tractés d’una Joana d’Arc que ha canviat el crucifix per l’estelada per alliberar la institució de les mans d’un quintacolumnista. La pretesa humiliació al seu predecessor es va tornar en canvi en elogis a la presidència de Carme Forcadell. Doncs bé, faria formidablement Borrás, si la seva devoció per Forcadell és sincera, a llegir i escoltar la seva admirada predecessora referint-se a la falta d’empatia amb els ciutadans no independentistes per enfocar correctament el seu mandat. Borrás pertany a la nova categoria de polítics nacional populistes amb una accentuada concepció anorèctica de la democràcia, almenys en els seus discursos, que creu que la legitimitat que atorga el vot equival a la impunitat a l’hora de manejar les institucions.

De la posada en marxa de la Mesa del Parlament hi ha un altre element molt destacable. Veure la CUP abstenir-se per facilitar la presidència a una persona investigada pels mercadejos amb els contractes formalitzats quan presidia la Institució de les Lletres Catalanes, permet treure la conclusió que els cupaires estan ja amb els dos peus al test de la política tradicional. Falta saber si la contrapartida és tan sols la secretaria de la Mesa del diputat de la CUP Pau Juvillà o el viatge a posicions netament sistèmiques de l’extrema esquerra inclou alguna prebenda més que desconeguem.

Resolt el tràmit de la Mesa dona inici ara la negociació per investir president i formar govern. Riguin si volen del tòpic que segueix a continuació: hi haurà dificultats i no serà fàcil, tot i que tot indica que existirà finalment un acord entre ERC i JxCat per investir Pere Aragonés i posar-se l’executiu a caminar.

Notícies relacionades

El que no és risible, en canvi, és que aquesta negociació se celebrarà amb el convenciment –fet, no opinió– que només es tracta d’aconseguir un arranjament per a mitja legislatura perquè no seria justificable davant la ciutadania la repetició d’eleccions.

Tornant al tauler espanyol, el moviment desastrós per als seus interessos d’Inés Arrimadas té derivades a Catalunya. Si la per ara líder de Cs imposa el seu nou criteri, cosa que cal veure, i comença a voler ballar amb Pedro Sánchez al Congrés, la influència d’ERC pot quedar en una trista destrempada. S’intueix cert ànim entre els socialistes de situar-se en un escenari preelectoral. I en aquest escenari les possibilitats de negociacions reals amb el Govern català s’esfumarien definitivament.