Editorial

Un any de sacrificis

Per sobre de les excepcions, la ciutadania ha sobresortit pel seu sentit cívic, de responsabilitat i solidaritat

Es llegeix en minuts

El Periódico

Un any de sacrificis

JOSE LUIS ROCA

Espanya porta, formalment, un any de sacrificis per fer front a la pandèmia de la Covid-19. Ara fa 12 mesos, el Govern va decretar l’estat d’alarma, que va durar fins al 7 de juny, i va ordenar un confinament total de la població que es va allargar setmanes fins que es va poder controlar la primera onada la pandèmia. Un any després, hem patit dues onades més, seguim en estat d’alarma i hem evitat un altre confinament total a costa de l’esforç de la ciutadania i el sacrifici de sectors sencers de l’economia, com el de la restauració. L’horitzó de la immunitat col·lectiva gràcies a la vacuna està a la vista però encara no és una realitat i, malgrat l’encomiable treball dels sanitaris i d’un sistema de salut sotmès a un test d’estrès inimaginable durant un any sencer, les xifres de morts ens recorden la magnitud d’una tragèdia que ha afectat tots els aspectes de la nostra vida. 

Ha sigut un any de renúncies, pèrdues i sacrificis. Un any en què la ciutadania espanyola ha sobresortit pel seu sentit cívic, responsabilitat i solidaritat. Els pocs que incompleixen les normes (organitzant festes, saltant-se el torn de vacunació...) fan més soroll i reben més atenció que la immensa majoria que ha anat encaixant un rere l’altre els durs cops de la pandèmia: el confinament durant setmanes; les limitacions de llibertats; la plèiade de normes sanitàries de tot tipus, massa sovint contradictòries; el tancament de negocis i la pèrdua de llocs de feina; el canvi de les condicions laborals; la tragèdia dels geriàtrics; la distància social amb els éssers estimats; el caos per accedir a ajudes econòmiques; els efectes sobre la salut (física i mental) de la fatiga pandèmica... Malgrat tot, la ciutadania resisteix, segueix endavant, treballa quan i on pot, estableix xarxes de solidaritat i compleix les normes sanitàries. Massa sovint, la crítica merescuda a l’actitud d’uns quants emmascara que la majoria compleix amb civisme i estoïcisme les obligacions i penúries de la Covid.

També sovint els dirigents polítics reben una crítica general que no sempre està justificada. És cert que tots els àmbits de l’Administració han comès molts errors de gestió de la pandèmia. Que hi ha hagut escenes penoses, descoordinació i deslleialtat institucional. Però també és veritat que ningú (ni altres governs, o la comunitat científica) estava preparat per a un cop d’aquestes característiques. Obligats a gestionar sense xarxa, massa sovint sense recursos (hi va haver carestia de mascaretes, de respiradors i ara de vacunes), el Govern central i els autonòmics han hagut d’improvisar una triple estratègia: de xoc sanitari per evitar el col·lapse de les ucis, de control epidemiològic i de vacunació. Tot això amb un coneixement del virus que s’ha anat adquirint sobre la marxa i amb la pressió que les decisions preses en l’àmbit de la salut tindrien un impacte directe en l’economia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Perquè si bé plantejar la gestió de la crisi amb la dicotomia salut/economia és enganyós (no hi ha cap política de recuperació econòmica més bona que acabar amb el virus), és innegable que els governs han hagut d’equilibrar els efectes en l’economia de les restriccions que s’han de prendre per preservar la salut. A Espanya, l’escut social construït pel Govern en forma d’ertos, crèdits ICO i ajudes directes, si bé no ha sigut tan robust com seria desitjable, sí que ha suavitzat el greu impacte social de la crisi econòmica. 

Passat aquest any tan dur, a l’horitzó es veuen les vacunes i els fons europeus. De la bona gestió de tots dos depèn que l’any que ve la pandèmia sigui només una efemèride.