La inconsistència

Hi ha una cosa lògica, i fins i tot premonitòria, en què un dimecres comenci per una inesperada censura a Múrcia i acabi amb el país potes enlaire, perquè aquesta cadena de moviments descobreix la inconsistència del moment: un canvi a Múrcia ha remogut diverses comunitats. Després els partits jugaran a explicar-nos que és tot estratègia i que manegen els fils com guionistes de ’House of Cards’, però la realitat els situa més aviat com a gestors de la improvisació i l’interès particular. Ayuso necessitava una excusa i la va anar a trobar a Múrcia. Per alguna cosa Madrid era Espanya dins Espanya: perquè qualsevol territori li hagués valgut. Per ella és l’ocasió d’acabar amb Ciutadans, contenir Vox –i per això assumeix part del seu discurs– i situar l’escenari on millor li va, que és la polarització de què es pot beneficiar també el PSOE. O el PP liberal d’Esperanza Aguirre o una amalgama d’esquerres capaç de dividir-se en cèl·lules cada vegada més petites. És igual les altres coses. És igual que diguessis, com Ayuso va dir al febrer, que li dirien «insensata i perillosa» si avançava les eleccions. És igual que et semblés perillós el vot dels catalans en pandèmia però aplaudeixis el vot a Madrid.

Inconsistència és la paraula, i no té a veure amb el virus. Imaginin Pablo Casado, que va preparar la seva pregunta de primera hora a Pedro Sánchez sense saber que a l’incendi de Múrcia –feu del seu secretari general– el seguiria l’incendi a la Puerta del Sol, feu de la seva pitjor amenaça interna: tant parlar de Feijóo quan el perill li quedava més a prop. Imaginin el desconcert del PP, que va començar a retuitejar el president andalús perquè demanava estabilitat quan es va saber que perdria Múrcia sense pensar que el seu propi partit llançaria a la inestabilitat d’una campanya el centre del país –el centre geogràfic, no l’ideològic–.

Imaginin Ignacio Aguado, que de sobte va descobrir que no s’avenia gens amb la dirigent a qui sostenia i que el sostenia. Tot va passar de sobte i el que semblava ser ja no era. Les preguntes sobre qui governarà Catalunya es van convertir en qui governarà Madrid, embrancada en el seu propi procés a cavall dels mites que fa temps que Ayuso construeix per si de cas.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Això sí que no és casualitat: l’estratègia de posar-se sempre al davant, de discutir les mesures, de comparar les restriccions amb l’opressió, de deixar-se anar per la vessant de Vox fins a acabar presentant el dilema de socialisme o llibertat, consolidant el relat victimista de la madrilenyofòbia embolicada en banderes. És el seu nou procés.

Al cap i a la fi, la cadena de mocions i l’avançament de Madrid va resultar l’exhibició gairebé pornogràfica de la inconsistència, un concepte diferent al de debilitat. No sigui que el dirigent que més feble semblava –amb un Govern que aireja sense pudor les seves disputes i a qui els socis amenacen de retirar-li el recolzament– acabi sortint més reforçat perquè, en aquest escenari, és l’alternativa simbòlica al que Ayuso representa. Aquest dirigent és Pedro Sánchez. Ja li va dir una vegada Pablo Iglesias que el destí li somreia. El destí, i Ayuso.