JUSTÍCIA SOCIAL

Un 8 de març per a la reflexió: ¿Hem entès alguna cosa?

La precarització laboral i la pèrdua de llocs de treball ha fet efecte especialment en les dones justament per la feminització dels sectors més colpejats per la pandèmia

Es llegeix en minuts

Un any més celebrant i reivindicant. La celebració del 8 de març gairebé sembla formar part de l’equilibri polític i institucional (sense o amb manifestacions) de la nostra època. Tothom l’espera. Totes les institucions preparen discursos i sembla que, fins i tot amb alguns canvis, tot continua igual. No obstant, aquest no és un any més. Des de poc després del 8 de març del 2020 hem entrat en un malson del qual encara no hem aconseguit sortir. Però desgraciadament no és un malson. És una realitat que ens parla si volem escoltar-la.

Moltes de nosaltres confiàvem que la pandèmia generaria una crisi socioeconòmica i de valors de tal calibre que ens portaria, irremeiablement, a evidenciar que un nou paradigma social és necessari. Quan vam començar a parlar de serveis essencials i s’hi comptava la sanitat (per descomptat) però també els supermercats, la neteja, ocupar-se de les persones que vivien soles –tots sectors feminitzats– vam pensar que per fi havia arribat l’hora; s’evidenciava la necessitat de tenir una societat que prioritzés les cures. També ho vam pensar quan va ser evident –per a persones i especialment homes– que compatibilitzar la vida familiar, laboral i personal és a la pràctica altament complex i que comporta doblar jornades impossibles (feines també feminitzades). 

També es mostrava una altra paradoxa: alguns dels treballs més precaritzats són, en situacions crítiques, els més importants. Són els que mantenen la vida. La borsa de valors, en canvi, no ho és. Vam aprendre (vam assajar) a viure amb menys. Consumint menys. Analitzant què era allò necessari. Vam deixar de viatjar a països «exòtics» i vam poder continuar vivint. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Desgraciadament la nostra salut emocional ha sigut molt colpejada per aquesta «nova normalitat», però, d’altra banda, semblava que s’havia posat en relleu la importància de les relacions afectives, el contacte humà com aspectes també imprescindibles. Altres senyals esperançadors des del punt de vista ecològic eren l’evidència de la millora de la qualitat de l’aire que respirem pel menor ús de cotxes i menys trànsit d’avions com també l’evidència que la solidaritat i la comunitat (en el sentit comunitari de la paraula) és l’única manera de sortir de la pandèmia.

Totes aquestes esperances feministes. Alguns canvis imprescindibles per habitar el món des del feminisme. Una cosa que intentem revelar des de fa molt temps. No obstant, no ha passat. No ha canviat res. Més ben dit, sí que ha canviat. Les dones estem en més cotes de desigualtat que abans de la pandèmia. La precarització laboral i la pèrdua de llocs de treball ha fet efecte especialment en les dones justament per la feminització dels sectors més colpejats. D’altra banda, s’ha instaurat el ‘teletreball’ sense límits ni normes que torna a col·locar les dones dins de casa a expenses dels confinaments en les escoles perquè els governs no han volgut preveure l’impacte d’aquesta no actuació en les dones. 

Les pugnes polítiques continuen revestint la mateixa lògica que abans. El canvi climàtic tampoc ha passat a ser una prioritat i l’augment en l’índex de suïcidis durant aquesta pandèmia no ha sigut un tema a l’agenda.

El final de la pandèmia està i sembla que estarà centrada en les vacunes que –fins i tot sent molt necessàries– enriquiran els de sempre. I, en canvi, ¿ens plantegem quines lliçons hem après?

Notícies relacionades

Per això crec que aquest 8 de març requeriria un ‘reset’. Una reflexió profunda. Per part de tots i totes les agents socials. Transcendir cap a una societat feminista implica tot el comentat anteriorment i molt més. Si la necessitat d’una solució global per a una pandèmia global que ens iguala a totes i que requereix la col·lectivitat com a mirada no és suficient per qüestionar el sistema en què vivim, ¿Què ho serà? 

Les dones tenim cada vegada més veu, però volem que la nostra veu sigui, no només escoltada, sinó que pugui liderar un món millor, diferent, humà. No només per a les dones. Per a la humanitat. Deixem d’acceptar que el món està en mans d’uns quants privilegiats (així, en masculí, sí). La lluita feminista ha de ser també la lluita per la justícia social i ecològica.