Editorial

23-F: passat i present

El paper de Joan Carles I en el fracàs del cop no l’exculpa del seu comportament posterior, ni aquest entela el valor de la seva postura en defensa de la democràcia

Es llegeix en minuts

El Periódico

23-F: passat i present

El 40è aniversari de l’intent de cop del 23-F es va commemorar aquest dimarts al Congrés en un acte breu, amb l’assistència de representants de tots els poders de l’Estat però amb només dos discursos. El gran absent va ser el protagonista més gran del 23-F, el rei Joan Carles, que va abandonar Espanya fa set mesos per instal·lar-se a Abu Dhabi. Al seu discurs, el rei Felip VI va recordar el paper exercit fa 40 anys pel seu pare, de qui va dir que «va assumir com a cap de l’Estat la seva responsabilitat i el seu compromís amb la Constitució» i que «la seva fermesa i autoritat van ser determinants per al triomf de la democràcia». Felip VI va aprofitar per assenyalar que el seu compromís amb la Constitució és «més ferm i fort que mai» i per reafirmar la Corona com una institució «que integri i cohesioni».

L’actuació del rei emèrit va ser, en efecte, determinant per parar el cop d’Estat i això és indubtable malgrat les múltiples especulacions –des de valoracions crítiques del seu paper durant la crisi del Govern de Suárez fins a insídies sobre les seves relacions amb els líders del cop– que s’han llançat durant aquestes quatre dècades. El paper de Joan Carles en la consolidació de la democràcia i en una nit crítica en què es jugava el seu futur és digne d’elogi i de record, i ha de separar-se absolutament de les activitats posteriors que han sortit recentment a la llum –presumpte cobrament de comissions, comptes en paradisos fiscals, defraudació a Hisenda– i per les quals ha hagut de deixar Espanya i encara està pendent d’investigacions judicials. Ni les seves actuacions presumptament delictives han d’enfosquir el seu protagonisme en la restauració de la democràcia ni aquest paper decisiu pot servir per ocultar o absoldre les seves irregularitats.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En els dubtes que s’han expandit sobre la implicació de Joan Carles en el 23-F hi coincideixen, curiosament, els colpistes, que van ser els qui primer van difondre aquesta teoria per intentar exculpar-se, i els grups polítics –nacionalistes, independentistes i esquerrans– que impugnen ara la democràcia que es va enfortir amb el fracàs del cop. Sis partits –ERC, Junts, el PDeCAT, la CUP, EH Bildu i el BNG– van boicotejar l’acte institucional i van qualificar el 23-F d’«operació d’Estat que permetés salvar el règim del 78», una frívola manera de reescriure la història i de blanquejar l’extrema dreta i els militars colpistes.

El PNB no va firmar el document, però tampoc va assistir a l’acte. Unides Podem hi va ser present, tot i que segurament només per la seva presència al Govern. Pablo Iglesias ho va justificar perquè són «enormement institucionals», però ni ell ni els seus companys van aplaudir el discurs del Rei. El vicepresident segon va tornar a esmentar l’«horitzó republicà» que s’obre a Espanya i va dubtar que la Monarquia sigui una condició per a la democràcia. La seva assistència a l’acte va estar, doncs, plena de reticències. 

La democràcia espanyola, no obstant, té una raonable bona salut, malgrat totes les seves imperfeccions. Ara bé, nous perills sotgen les democràcies, diferents dels de fa 40 anys. S’hi va referir la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, citant la «desnaturalització i la instrumentalització de les mateixes institucions democràtiques»; «la creixent polarització política», o el populisme. Una advertència de gran actualitat en l’aniversari del perill més gran que ha amenaçat la democràcia espanyola.