Sense idees

Quan una societat es troba en una etapa dinàmica i vigorosa, la seva ciutat avança i porta a terme transformacions que generen oportunitats de progrés econòmic i social. Si una societat decideix de manera conscient que la seva ciutat sigui útil i bonica activa intenses polítiques públiques i propicia l’eclosió de moviments artístics i culturals per impregnar-se’n. 

Les ciutats connectades amb la seva essència coneixen la seva història, respecten el patrimoni urbanístic i arquitectònic heretat, i senten la pulsió de millorar-lo. Són ciutats amb dinàmiques sanes, que cuiden el seu patrimoni perquè el consideren mereixedor de ser disfrutat per les pròximes generacions i, al seu torn, senten la responsabilitat de deixar un nou llegat. 

Només quan una ciutat és conscient de què representa i com és pot oferir coses al món. Això és exactament el que li ha passat a Barcelona en diferents moments de la seva història i, per això, s’ha fet un lloc al món diferent del que li havia sigut reservat. Va succeir a finals del segle XIX, amb la industrialització, el naixement dels moviments socials i el modernisme en totes les seves manifestacions artístiques, i a finals dels anys 80 del segle passat, quan Barcelona va recuperar les seves façanes, esgrafiats i relleus modernistes, i va ordenar el seu litoral, obrint-se al mar. Poques ciutats han crescut tant amb tan pocs instruments polítics. 

Molt sovint, després de períodes històrics efervescents i transformacionals, les ciutats passen etapes en què no només no són capaces d’actualitzar la seva herència, sinó que la menyspreen i no la reconeixen com a pròpia, iniciant un procés de decadència i autodestrucció del qual tarden dècades, de vegades segles, a recuperar-se. Són societats sense idees ni nervi, que provoquen que les seves ciutats s’estanquin, o el que és pitjor, es desconnectin de la seva identitat i es converteixin en una cosa que no són. 

Avui camino pel passeig de Gràcia, el símbol del llegat que ens van deixar Cerdà, Gaudí i una societat desperta i ambiciosa, que va embellir Barcelona amb edificis, escultures i monuments. Entre diverses destrosses, veig la bellíssima Casa Amatller vandalitzada i sento pena, vergonya, cansament. El passeig de Gràcia és un símbol de la bellesa conscient i treballada, de la voluntat de transmissió d’unes idees i uns valors fonamentals, dels quals hem de fer deliberada ostentació. No és mentalment sa violentar la bellesa, trencar-la, humiliar-la, inutilitzar-la, perquè en aquesta és implícita la idea de comunitat, de cultura, de construcció d’una vida social de la qual val la pena formar part. 

En els actes vandàlics d’aquests últims dies –i en els seus recolzaments i complicitats– no hi ha ni una sola idea que aporti ni el més mínim rastre de talent, ni la més lleu voluntat de progrés. Només veig frivolitat, narcisisme i una palmària falta de recursos; la viva imatge de la decadència i de l’autodestrucció.

Notícies relacionades

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

L’elogi revolucionari

Barcelona ha de tornar a connectar-se amb la seva essència, que no és cap altra que el desig de progrés a través de la indústria i de l’art, la vocació de modernitat, la cultura de l’esforç i un urbanisme que situa el benestar de les persones en el centre. Barcelona també és orgullosa i insubmisa, però el que hem vist aquests dies no té res a veure amb la seva manera de ser, sinó amb la voluntat de quedar-se ancorat en l’excusa i en l’eterna adolescència. 

Fa anys que estic esperant un punt d’inflexió, el pretext perfecte que ens ajudi a reconnectar-nos amb el que som i ens permeti recuperar l’empenta, el nervi i la il·lusió que ens ha portat periòdicament a arribar a etapes de brillantor i progrés. ¿Què més fa falta que succeeixi perquè reaccionem? Barcelona és sorprenent, però no té la capacitat d’aguantar-ho tot.