El cas Hasél

Els perills de l’explorador

La llibertat d’expressió, sobretot la dels artistes, continua amenaçada per un sistema judicial carca i una agilitat legislativa de paquiderm enfangat

1
Es llegeix en minuts
Els perills de l’explorador

L’empresonament del raper Pablo Hasél ha tornat Espanya a la casella de sortida de les llibertats individuals, just on es trobava a l’inici de la transició. Més de 40 anys de retrocés per confirmar que la llibertat d’expressió, sobretot la dels artistes, segueix amenaçada per un sistema judicial carca i una agilitat legislativa de paquiderm enfangat –també dels partits anomenats progressistes–. Avui el postfranquisme de la dreta s’ha unit al neofranquisme dels ultres i ja no parlen des de conviccions conservadores, sinó com a ‘hooligans’: opinen i insulten seguint un manual heretat dels avis i pares, però que en democràcia es converteix en un espectacle de tertúlia de Telecinco. És la veu passada d’Isabel Díaz Ayuso, quan en lloc de justificar la condemna de Hasél per raons ideològiques, es refereix als valors artístics i diu que «té menys art que algú en un karaoke amb dos cubates».

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Avui, quan senten parlar de cultura, els reaccionaris desenfunden la Browning verbal, i només podem desitjar que s’ennueguin amb la seva pròpia bilis. Mentrestant, el millor antídot són els senyals recents de llibertat creativa, que donen context a les raons de Pablo Hasél. Penso, per exemple, en l’assaig ‘Viure escrivint’ (L’Altra), d’Annie Dillard, on llegim que el joc de l’escriptor és més estimulant «als extrems», allà on «la raó es retira, la poesia es trenca; una certa bogeria entra a l’espai» i l’autor «aconsegueix fer cedir una mica els límits». Aquesta voluntat d’explorador que amplia els límits també sobrevola tota l’obra de Pascal Comelade, tal com podem comprovar a l’excel·lent biografia del músic que ha publicat Donat Putx: ‘Pascal Comelade, l’argot del soroll’ (Empúries). Acostumat a transitar des del principi per «la perifèria de la cançó al món del rock-and-roll», Comelade ha creat una obra que buscava innovar a través d’una actitud gamberra i radical, ja fos subvertint la música des de dins, amb els jocs dels instruments, o col·laborant amb artistes d’altres llenguatges, de Frederic Amat Robert Wilson, PJ Harvey o Enric Casasses. Una discografia inesgotable.

Temes:

Pablo Hasél