NO NOMÉS FUTBOL

Es llegeix en minuts
El nen-Barça

Sempre arribava el dia en què un nano del col·le amb més anys que tu se t’acostava precipitadament quan arribava l’hora del pati i et convidava a jugar el partit dels grans. S’ha acabat jugar amb les criatures. Estàs preparat. I encara no havies tocat la bola i ja havies entès que això era una altra cosa. Els nous companys tenien pèls a les cames, xutaven ‘cacaus’, insultaven amb un altre timbre i altres paraules i et pegaven amb altres peus i altres punys. Tot i així, un sentia l’orgull de fer-se amb els ‘sèniors’ del col·le i que els músculs i la tècnica, per precària que fos, comptessin ja de veritat.

A aquest Maracaná escolar no hi arribava tothom. Pel camí es quedaven les criatures que tenien les cames de fusta o el caràcter acovardit per anar al xoc i plantar cara. A aquests no se’ls cursava mai la invitació. Passava el mateix amb els que no disfrutaven del futbol i el suportaven com una condemna. A aquests últims normalment els agradava més llegir.

L’espai era per a ells

Aquells eren patis patriarcals ‘avant-la-lettre. Els nens amb els nens i les nenes amb les nenes. L’espai era per a ells. A elles les obligàvem a conformar-se amb una rajola. Nosaltres atacant i defensant amb la pilota per tot el recinte i elles agrupades per les cantonades amb les seves coses i jocs, obligatòriament més pausats, i fent-nos incòmodes els llançaments de córner amb la seva presència.

Saltar del partit dels benjamins al dels mascles era com fitxar per la Juventus, el Liverpool o qualsevol dels grans. Arribaves a casa envalentit i aquell dia feies un pam més. En el sopar ja no acceptaves que la mare et netegés les espines del peix. Fins i tot creies que les nenes et miraven ja d’una altra manera, tot i que encara faltava temps per sumar la lascívia al cor. Pensaves per primera vegada a anar a l’estanc a comprar cigarrets mentolats per fumar-los en grupet a qualsevol amagatall. Definitivament eres ja gairebé un home i, sobretot, un futbolista.

El més dolent, perquè tot té una creu, és que el salt et situava de nou a la cua. Venies de ser el cap d’un ratolí amb els parvularis i ara et tocava ser la cua del lleó. I la cua, cosa sabuda, sempre està massa a prop del cul. Durant un temps la condemna implícita de l’ascens era passar a ser la peça menys valuosa del tauler. Tot i així valia la pena.

El Barça és ara aquest nen que de tant en tant rescaten per jugar amb els grans. Mentre s’enfronta amb els de la seva mida va sobrat, mostra maneres i ensenya potencial. Però quan el gegant li diu «ara amb mi», no arriba a ser més que un farcit voluntariós.

El PSG

Et pot interesar

 Com que el nen-Barça és de família nombrosa sempre hi ha qui l’anima i li riu totes les gràcies. Fins i tot li regalen portades de diaris convertint-lo en el que no és i assegurant-li que, nen o no, està en condicions de guanyar-ho tot a poc que soni la flauta.

 Són magarrufes que no enganyen el nen-Barça. Ell sap perfectament qui és i com està. Per això salta al camp com el que és, un mocós al qual se li tiba la musculatura i el tenalla la por del ridícul que anticipa. I passa el que ha de passar, que arriben homes de cap a peus com els del París Saint Germain i se’l mengen cru i amb patates, que és el que han fet sempre els més grans amb els petits, abans que a això se li digués ‘bullying’.

Temes:

PSG Barça